Martin Scorsese

Scor­sese és de la colla de direc­tors ame­ri­cans que arros­se­guen amb esforç el pes de la gran tra­dició cine­ma­togràfica del seu país. La colla de Lumet, Eastwood, Allen, Cop­pola i Spi­el­berg, direc­tors que vas a veure con­fi­ant res­pi­rar una mica d'aire i no morir ofe­gat de pudor de cris­peta tonta. Tenir vetada la llen­gua d'un país només és una mos­tra de l'ambició cul­tu­ral del cine que avui se'ns pro­jecta.

Són grans direc­tors, però vas a veure'ls sabent que te la jugues. Ja no és cap garan­tia, el direc­tor. L'últim Allen, l'últim Eastwood, per exem­ple, no han dit res, cap idea, cap ima­gi­nació, res de nou res­pecte a si matei­xos, i amb l'últim Scor­sese ha pas­sat el mateix.

No pas perquè no ho inten­tin. Sem­bla que s'arra­pin ate­mo­rits a la seva pròpia obra, mirant més enrere que enda­vant per por de fallar. Pre­nem Scor­sese. Podria besar-li els peus per Un dels nos­tres. Va mirar de repe­tir-la a Casino i després a Ban­des de Nova York. Ho va inten­tar com ara amb Shut­ter Island prova de repe­tir Infil­trats. Se'n surt en un aspecte. Al final de la pel·lícula tens un embo­lic men­tal irre­so­lu­ble. Que en part ja es trac­tava d'això, perquè la intenció és ambi­en­tal, Scor­sese mira de des­criure el des­em­pa­ra­ment vis­cut pels nord-ame­ri­cans en l'estat de para­noia dels anys poste­ri­ors als atemp­tats del 2001, tota una ambi­en­tació naci­o­nal diri­gida a assu­mir una guerra. Una intenció genial si en resultés una bona pel·lícula.

No és que els ame­ri­cans no tin­guin la mà tren­cada amb això de trac­tar la para­noia. Tota ficció topa, un moment o altre, amb la para­noia, i ells han estat i encara són els reis de la ficció, par­ti­cu­lar­ment l'audi­o­vi­sual. El cine ame­ricà va tro­bar-se invo­lu­crat en la para­noia al mac­car­tisme dels cin­quanta, és clar, l'època en què Scor­sese situa la pel·lícula. Però la història ve de molt més lluny. Ve com a mínim d'un peça con­di­ci­o­nada pel des­co­bri­ment d'Amèrica, ni més ni menys que La tem­pes­tat shakes­pe­a­ri­ana. Un vai­xell arriba a una illa. Com a Guantánamo, la rea­li­tat d'aquesta illa és autònoma. A Shut­ter Island, l'illa és direc­ta­ment un pre­sidi per a cri­mi­nals dements. Anem als clàssics ame­ri­cans de mit­jan segle XIX. Poe, El sis­tema del doc­tor Quitrà i el pro­fes­sor Ploma. Dos homes arri­ben en un sana­tori men­tal. El direc­tor els guia per la ins­ti­tució. Final­ment, els bojos eren els sans i els sans eren els bojos. El tema dóna per a molt. Al cap de deu anys, Mel­vi­lle publica Benito Cereno. Un capità jove puja a un vai­xell que trans­porta esclaus. Alguna cosa passa en aquesta illa que és el vai­xell. Cereno, el capità del vai­xell d'esclaus, es com­porta de manera estra­nya. La rea­li­tat no és la que sem­bla. Hi ha alguns indi­cis. Al final es des­co­breix que Cereno actu­ava pres pels esclaus. Entre­mig, la para­noia. Al segle XX, aques­tes rea­li­tats vir­tu­als pas­sen al món de la ciència ficció. Un món feliç agafa el títol d'una frase de La tem­pes­tat. Després vindrà Phi­lip K. Dick, vindrà el Des­a­fi­a­ment total, els jocs de rol, l'apo­te­osi internàutica, Matrix, Second life.

Shut­ter Island se'ns pre­senta embol­ca­llada de referències que et fan sen­tir en un món sos­pi­to­sa­ment car­re­gat de ficció. Molt de gòtic, de Hitch­cock, molt d'aquí i d'allà, auto­re­ferències, rates. Segu­ra­ment, les parts oníriques són les més acon­se­gui­des, com el millor punt de fuga per sor­tir d'un mateix, seguint el gran mes­tre de l'esca­pisme d'avui, que és Lynch. La sen­zi­llesa no té res de fàcil. La vida, ja ho diu Quico el Célio, seria molt més bonica si no ens la com­pliquéssim tant.