Debut sobre rodes

L’any que va debu­tar Ivo van Hove amb Tragèdies roma­nes no es van omplir totes les ses­si­ons. Va fer angúnia la pro­posta de prop de cinc hores. Però va ser una excel·lent carta de pre­sen­tació perquè en les pre­sen­ta­ci­ons dels anys següents anés aug­men­tant la fide­li­tat amb el direc­tor. Va omplir més, tot i pre­sen­tar obres de menys potència dra­matúrgica (encara que sem­pre amb un enve­ja­ble dis­po­si­tiu escènic). Ara és el torn de Katie Mitc­hell. És una opor­tu­ni­tat que ofe­reix el Grec als espec­ta­dors per conèixer el tre­ball d’una direc­tora britànica que també té una nota­ble reper­cussió a la Schaubühne de Berlín. Aquest tre­ball cons­tru­eix una core­o­gra­fia de movi­ments de càmera en directe a par­tir d’un text d’Elfri­ede Jeli­nek (premi Nobel de lite­ra­tura del 2004), que rever­si­ona el mite d’Orfeu i Eurídice. Un espec­ta­cle que ha de fun­ci­o­nar tècni­ca­ment al mil·límetre i que es des­plaça sobre rodes, tant el popu­lar Volkswa­gen, com les càmeres. És un veri­ta­ble tra­ve­lling con­tinu escènic.

Si Frank Cas­torf va mera­ve­llar per un set ben rudi­men­tari de càmera fixa a Fore­ver young (TNC, 2004) a les espat­lles del public, Rigola va situar-lo en una mena de cabina en què es podia veure com s’enre­gis­trava en directe a Ricard 3r (Lliure, 2005). Una altra direc­tora que ha bus­cat la fron­tera entre el cinema i el tea­tre és Chris­ti­ane Jatahy (Julia, 2013, Tem­po­rada Alta). El dilema en aques­tes pro­pos­tes és saber què hi ha de tea­tre i què de cinema. Què domina més, si la tècnica o la dra­matúrgia. El tre­ball acto­ral és quasi tan mecànic (marca de la casa cen­tre­eu­ro­pea) com el dels ope­ra­dors de càmeres i tècnics que van des­plaçant els pla­fons per cons­truir espais, sets d’enre­gis­tra­ment en trans­for­mació contínua.

La peça interessa perquè pre­senta una Eurídice que, tot i el dolor per la picada de la serp, pre­fe­reix que­dar-se alli­be­rada amb l’ombra que con­ti­nuar vivint dar­rere un home pos­ses­siu (Orfeu) que, a més, capriciós, la podrà aban­do­nar-la en qual­se­vol moment (o així ho plan­teja Jeli­nek). La mort es pre­senta, al final, com un espai de calma, de repòs, on l’ànima pot alli­be­rar-se de les angúnies huma­nes. Aquesta Eurídice podrà escriure eter­na­ment allò que no acon­se­guia des­bros­sar davant la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor en la seva presó vital.