Mirador
El testament poc difós de Claude Lanzmann
La mort, el 5 de juliol passat, de Claude Lanzmann no és la mort d’un cineasta, sinó la mort d’una de les figures clau del segle XX. Lanzmann no va crear només un documental excepcional, Shoah (1974/1984), sinó un monument únic per entendre què va ser l’Holocaust que, tal com s’ha dit aquests dies, va “oferir al poble jueu la possibilitat de trobar un lloc per materialitzar el seu dol”, però també un document que posa l’audiovisual al centre de tota la pràctica historiogràfica moderna i estableix una sèrie de reflexions ètiques sobre com és possible enfrontar-se al dolor dels altres, com es pot convertir la memòria en document, i que desafia el periodisme contemporani al mostrar com és possible arribar al cor d’aquella veritat amagada i difícil de revelar. Més enllà de la importància de Shoah, i després de la magnífica reflexió apuntada aquests dies per Imma Merino, m’agradaria parlar d’un aspecte menys conegut de Lanzmann, la pel·lícula estranya que pot considerar-se el seu darrer testament, Napalm, que va presentar a Canes l’any 2017 i que no té res a veure amb les obres construïdes a partir del material no muntat del projecte Shoah com Les quatre soeurs, presentat el 2018 per Arte on recollia el muntatge de quatre entrevistes fetes als anys setanta.
D’entrada, quan es parla de Napalm, la primera pregunta que cal fer-se és on es troba la pel·lícula. En un moment en què qualsevol pel·lícula d’un cineasta amb mínim renom provoca tota mena de baralla als festivals, Napalm ha estat ignorada. L’enigma que envolta la pel·lícula té a veure amb la freda recepció que va tenir a Canes i amb l’escassa consciència que té el reconeixement de la personalitat de Lanzmann més enllà del monument Shoah. El títol Napalm fa referència a una experiència personal que Lanzmann va viure amb una infermera nord-coreana de la Creu Roja. Napalm era l’única paraula amb què podien entendre’s i feia referència a les cremades que la noia va tenir a causa del napalm americà llançat durant la guerra de Corea. El règim de Kong II Sung va convidar un grup d’intel·lectuals del Partit Comunista a visitar el país. L’any 1958, el règim estava reconstruint el país després que l’exercit americà llancés 3,5 milions de quilos de napalm i que un 95% de la capital fos destruïda. La visita oficial estava controlada pel règim i es tractava de mostrar com s’havia reconstruït el país i com s’havia rellançat l’economia comunista. Enmig d’aquest context, Lanzmann va conèixer la infermera, varen passejar amb barca escapant-se del control i varen tenir una mínima relació. L’autor explica els fets en el seu llibre de memòries La lièvre de Patagonie. Napalm representa el retorn a Corea del Nord, també sota control, i la resurrecció d’aquest relat. La incògnita és per què Lanzmann, després de 45 anys dedicat a fer obres al voltant de la Shoah, va decidir fer una pel·lícula sobre aquesta experiència.
En certa manera Napalm funciona amb el mateix mètode de Shoah, però en lloc d’explorar la memòria col·lectiva explora la memòria personal. Hi ha els espais de memòria, els mateixos llocs per on va transitar l’any 1958 i la filmació del relat oral de l’experiència. Qui parlen no són els altres, sinó el mateix Lanzmann. No busca la infermera que va conèixer ni dona cap pista sobre què se’n va fer. Només hi ha el record i imposa el relat oral de la seva pròpia memòria. El procés és molt interessant perquè a Napalm es crea una mena d’autojustificació indirecta de dos temes que han marcat la personalitat de Lanzmann, més enllà de la seva obra. La primera qüestió seria la seva adscripció al comunisme i les contradiccions que això suposava en el present. Lanzmann és l’home del partit que va a Corea del Nord i continua essent incapaç de llançar una mirada profundament crítica. Alguna cosa el bloqueja i això crea una tensió. L’altre tema és el de Lanzmann com a seductor, com aquell home que, parafrasejant Truffaut, creia que estimava les dones. Al rememorar la història surt el seductor que va ser amant de Simone de Beauvoir sota la mirada de Sartre o el vell que jugava als codis de la seducció, sense adonar-se que el món no girava al voltant dels seus desitjos ni de les seves construccions. A Shoah sorgia la veritat descarnada del segle, a Napalm es crea un relat per dissimular les contradiccions íntimes i acaba sorgint la fabulació que va servir per configurar un personatge ple de contradiccions. Sigui com sigui, cal recuperar Napalm perquè revela moltes coses sobre un intel·lectual fonamental.