Música

Crònica

música

Magisteri d’èxits

Va cantar ‘So called a friend’, de repunts ‘countrys’, amb una fan que va compartir escenari amb l’ídol

“Vinga, que això és un con­cert!” Obvi­e­tat i decla­ració d’inten­ci­ons de Shar­leen Spi­teri davant més de 2.000 per­so­nes, les quals, des de la segona cançó, un dels clàssics del reper­tori de Texas, Sum­mer son, van obli­dar-se dels seients de l’audi­tori del Fes­ti­val de Cap Roig. Hi va con­tri­buir la per­so­na­li­tat de Shar­leen Spi­teri, que con­serva aires de punkie esco­cesa, una Chris­sie Hynde simpàtica, natu­ral i bro­mista, i una ànima rockera que es mou per l’esce­nari entre el disco i el segell Mic­hael Jack­son.

A Cap Roig, Texas, banda refe­ren­cial i popu­lar dels anys noranta i amb un públic molt gene­ra­ci­o­nal, va fer una classe magis­tral del que ha de ser un con­cert de fes­ti­val d’estiu, obrint amb la cançó debut i d’èxit I don’t want a lover –gai­rebé trenta anys de l’àlbum South­side (1989)– i aca­bant amb un bis, la versió de Sus­pi­ci­ous minds d’Elvis Pres­ley. I en un gran directe, impe­ca­ble i amb força, Texas va rei­vin­di­car-se com una banda con­tun­dent, amb més mati­sos que el sol fet de ser un grup de grans èxits, tot i que el reper­tori de la nit així estava pen­sat.

Shar­leen Spi­teri va fer referència a l’edat, no només a la seva, amb les ana­des i vin­gu­des per l’esce­nari i amb el pes de la gui­tarra, sinó també a la del públic assis­tent. Coe­ta­nis amb fills, la can­tant i com­po­si­tora va bai­xar de l’esce­nari després de les pri­me­res cançons bus­cant entre el públic fans ado­les­cents. En anglès, la veu tímida d’un nen va res­pon­dre amb monosíl·labs a les pre­gun­tes que Spi­teri li feia com si fos la pro­fes­sora d’anglès de l’escola. “Em sento com Mariah Carey”, va iro­nit­zar quan els homes de segu­re­tat la volien aju­dar a bai­xar de l’esce­nari. De mar­cat estil mas­culí, Spi­teri s’ha quei­xat sovint d’una indústria musi­cal mas­clista on les dones, si volen tri­om­far, s’han d’exhi­bir.

Cançons com When we are toget­her In our life­time, Halo o ja en la part final Inner smile, d’un pop més dolç, o Say what you want, for­men part de la memòria sonora i viven­cial del grup i del públic de Cap Roig que va ballar i core­jar gai­rebé tot el con­cert, ani­mats en tot moment per una Shar­leen Spi­teri natu­ral i espontània, fent broma de l’accent escocès, dels tòpics de pell blanca que al sol pala­fru­ge­llenc queda com una lla­gosta o reco­nei­xent entre el públic la veu d’un com­pa­tri­ota que l’ani­mava. Moment per a la soli­tud escènica i la intros­pecció quan, als teclats, va inter­pre­tar un dels refe­rents del soul. Pre­ci­osa versió de Tired of being alone d’Al Green. Dels clàssics de Texas a cançons de l’últim disc Jump on Board (2017) com Mid­night, Tell that girl o Let’s work it out. Però el ritme i les nove­tats s’havien d’arro­do­nir amb “la cançó d’amor”, segons la va defi­nir Spi­teri, que és In demand.

El to del con­cert s’exem­pli­fica amb el moment en què la fan que des del públic feia una petició, ani­mada per Shar­leen Spi­teri –“Vols pujar? Aquí és més diver­tit”–, va com­par­tir esce­nari amb l’ídol, vivint el moment al màxim. El regal, sen­tir-se una rock star durant dos minuts i que es va cloure amb una abraçada, va ser la cançó d’aires countrys So called a fri­end.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia