Patrimoni

Pròxim capítol: 74. Girona va veure la llum (Girona, Gironès)

Una jornada tràgica

El 28 de juliol del 1909, alguns dels manifestants que protestaven contra la guerra del Marroc van incendiar l’església de Sant Joan Baptista, al municipi de Sant Feliu de Guíxols

La ira popular també es va dirigir el col·legi Sant Josep dels Germans de la Doctrina Cristiana, que va ser saquejat i incendiat

L ’estiu del 1909, Sant Feliu de Guíxols i altres pobla­ci­ons del país s’han con­ver­tit en una cal­dera a punt d’explo­tar. A la crisi de la indústria del suro, que deixa molts obrers a l’atur, s’afe­gei­xen l’incre­ment dels preus dels pro­duc­tes de pri­mera neces­si­tat i, per damunt de tot, la crida dels reser­vis­tes per a la guerra del Mar­roc, que con­demna mol­tes famílies a la misèria o la mort. Des de fa mesos, la premsa repu­bli­cana i obrera clama en con­tra de la guerra. La cam­pa­nya s’inten­si­fica la set­mana de l’11 al 18 de juliol, quan apa­rei­xen pas­quins en què es con­voca els tre­ba­lla­dors a una vaga gene­ral per al 27. Aquell dia, els apa­rells de l’estació telegràfica són des­tros­sats, el tren no cir­cula i els car­rers de la població res­ten a les fos­ques. La situ­ació, doncs, és de calma tensa. Mal­grat tot, en un pri­mer moment, la mani­fes­tació té un caràcter pacífic i recorre els car­rers de la vila per tal d’inten­tar sumar els obrers de les fàbri­ques. L’únic inci­dent remar­ca­ble es pro­du­eix quan els mani­fes­tants arri­ben a la fàbrica de suro de Char­les Pan­zin i aquest se’ls encara fent ús d’una arma de foc. De resul­tes de la topada, alguns vaguis­tes són ferits amb pro­jec­tils de cacera i només la inter­venció de la Guàrdia Civil evita el lin­xa­ment del fabri­cant. A les tres de la tarda, la mani­fes­tació, cada vegada més nodrida, arriba a la plaça de l’Ajun­ta­ment. A l’edi­fici con­sis­to­rial, les auto­ri­tats estan reu­ni­des en sessió per­ma­nent i els repre­sen­tants dels obrers els fan lliu­ra­ment d’un mani­fest en què es pro­testa con­tra la crida dels reser­vis­tes i es reclama una reacció enèrgica con­tra l’acti­tud de l’empre­sari Pan­zin. L’alcalde, Josep Irla i Bosch, els demana que es dis­sol­gui pacífica­ment la mani­fes­tació, se soli­da­ritza amb els mani­fes­tants i els pro­met que farà justícia con­tra l’empre­sari surer.

L’endemà, dia 28, la vaga segueix amb la mateixa dinàmica. I, nova­ment, la plaça de l’Ajun­ta­ment es con­ver­teix en el cen­tre neuràlgic de les pro­tes­tes. En aquells moments, ja han arri­bat a la ciu­tat les notícies sobre la crema d’edi­fi­cis reli­gi­o­sos a la ciu­tat de Bar­ce­lona. A poc a poc, la ira popu­lar s’incre­menta i la mobi­lit­zació deriva en una revolta oberta, amb un to mar­ca­da­ment anti­cle­ri­cal. Els mani­fes­tants exi­gei­xen la presència de l’alcalde, que s’adreça a la mul­ti­tud en un intent d’apai­va­gar els ànims. Men­tre el gros de la gent es manté al davant de la casa de la vila, alguns vaguis­tes es con­cen­tren al davant de l’església de Sant Joan. Segons la crònica que el rec­tor adreçarà alguns dies després al bisbe de Girona, “prop de les deu del matí [...] ger­na­ci­ons desen­fre­na­des, elec­trit­za­des i mogu­des per ins­ti­ga­dors ocults i públics, sota el pre­text de fer una mani­fes­tació popu­lar con­tra la guerra de Meli­lla i la crida dels reser­vis­tes, irre­li­gi­o­ses o impies, asse­de­ga­des dels béns d’altri [...] van incen­diar la porta de l’església de Sant Joan, filial de la parròquia, la van rui­xar amb petroli, de què s’havien apro­piat amb violència al magat­zem del comer­ci­ant Jaume Vives Puig, la van par­tir a des­tra­la­des i van atiar el foc amb fei­xi­nes i este­lles que van robar a diver­sos for­ners”. L’incendi pro­vo­carà la des­trucció de la sagris­tia, els altars, les cadi­res, les imat­ges i el con­fes­si­o­nari. Només se’n sal­va­ran alguns orna­ments sagrats i el Santíssim, mercès a la gosa­dia d’un veí que “menys­pre­ant el perill, els insults i les befes del públic, pene­tra a l’església i a la cape­lla del Santíssim, on s’expe­ri­men­tava una calor asfi­xi­ant, agafa el sagrari mig cal­ci­nat i, amb tota reverència i ple de fe” el va por­tar a casa del rec­tor. Després de cre­mar l’església de Sant Joan, alguns dels mani­fes­tants es diri­gei­xen al col·legi dels Ger­mans de la Doc­trina Cris­ti­ana, que, en aquells moments, només està ocu­pat pel cui­ner i un altre germà (la resta es tro­ben fent exer­ci­cis espi­ri­tu­als a Bar­ce­lona). En aquest cas, l’edi­fici serà saque­jat i incen­diat. Els actes con­tra l’Església no s’atu­ra­ran aquí i, el 21 de setem­bre, el gover­na­dor civil infor­marà el Minis­tre de la Gover­nació que “la porta de l’església del con­vent de les Ger­ma­nes de la Divina Pas­tora ha estat rui­xada amb petroli [...] tro­bant-se escam­pa­des algu­nes res­tes de suro i flocs”. La inter­venció de la Guàrdia Civil i els cara­bi­ners no acon­se­guirà evi­tar aquests actes, però sí ofe­gar les pro­tes­tes a base de “dis­per­sar els car­rers a trets”, segons el relat del gover­na­dor civil. El dia 1, un des­ta­ca­ment de 60 guàrdies civils recorre els pobles del Baix Empordà per tal d’inten­tar res­ta­blir l’ordre. Hores després, el govern començarà una repressió ferotge que es tra­duirà en 25 tre­ba­lla­dors detin­guts i la clau­sura del Cen­tre Ins­truc­tiu Obrer i l’escola Hora­ci­ana.

Com s’hi arriba
Si arribem a Sant Feliu de Guíxols des de la carretera de Girona, podem prendre la ronda de Ponent i seguir a través del carrer Callao i la plaça del Monestir. Arribats a aquest punt, és millor seguir a peu, en aquest cas recorrent tot el carrer de l’Hospital (uns 165 metres), que surt des de la rotonda del davant de la plaça del Monestir. Al capdamunt d’aquest trobem la placeta que encara duu el nom de l’antiga església, actualment ocupada per un bloc de pisos.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.