Adeu a Iago Pericot
El director, escenògraf, professor de teatre i pintor de 88 anys sempre es va sentir lliure i va ser un dels renovadors del teatre català des dels anys setanta
-
Iago Pericot amb la companyia que va interpretar ‘MozartNu’ el 2008 (Jordi Cortés, Neus Ferrer, Roser López i Òscar Kapoya) MIQUEL ANGLARILL. -
Iago Pericot el març passat al seu estudi, on va treballar fins al final JOSEP LOSADA. -
Iago Pericot amb la companyia que va fer ‘MozartNu’ el 2008 (Jordi Cortés, Neus Ferrer, Roser López i Òscar Kapoya); el març passat al seu estudi, on va treballar fins al final, i transformat en la infanta Margarita amb motiu de l’exposició ‘Oblidant Velázquez. Las Meninas’, que va tenir lloc al Museu Picasso MIQUEL ANGLARILL / JOSEP LOSADA / JUANMA RAMOS.
Ahir a la matinada va morir Iago Pericot, un dels creadors que més van fer per renovar l’escena catalana des dels anys setanta i des de diferents vessants, com l’escenografia, la direcció i la docència. Tothom que el va conèixer subratlla la clara voluntat de llibertat que mostrava, de buscar la provocació i la polèmica amb esperit lúdic, i la felicitat i l’energia que encomanava als del seu voltant.
Santiago Pericot i Canaleta va néixer al Masnou el 22 d’octubre del 1929. Va estudiar psicologia a la Universitat de Barcelona. Va ser becat per estudiar gravat a la Slade School of Fine Arts de Londres. Aviat va destacar com a escenògraf i, posteriorment, en la direcció teatral.
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ahir el recordava com “un artista lliure i ple d’ironia que sempre fugia de qualsevol cosa que fes olor de convencional”. Va ser un transgressor nat i va desenvolupar la seva creativitat al llarg de diferents generacions que van passar per l’Institut del Teatre.
“Estimava i perseguia la bellesa amb ulls nous, cada vegada”, va afegir Pasqual, en referència a les moltes ocasions que Pericot es va reinventar al llarg de la seva carrera. Per això solia dir: “Sempre és millor un bon divorci que una mala convivència.”
Pericot va alternar el dibuix, la pintura, el gravat i l’escenografia. Pioner de l’avantguarda teatral, el 1971 va entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona, institució que va renovar al costat d’Hermann Bonnín i Fabià Puigserver. El 1975 va fundar, amb Sergi Mateu, el Teatre Metropolità de Barcelona. Des del 1983 i fins al 1992 va ser director del departament d’espai escènic de l’Institut del Teatre.
El 1990 va ser nomenat professor de projectes de final de carrera a l’Escola Tècnica Superior d’ Arquitectura de Barcelona.
Entre els muntatges que va realitzar, destaquen títols com ara Rebel delirium (1977), Simfònic King Crimson (1980), Bent (1982), La Bella i la Bèstia (1984), MozartNu (1986 i el 2008 en va fer una nova versió), El banquet (1990), Uno es el Cubo (1995), Una furtiva òpera (1997), El joc de l’engany (2002), Il mondo della luna (2004), La Venus de Willendorf (2010), La guillotina 2.0 (2014) i Adam i Eva (2017).
El 1990 va rebre el Premi Nacional d’Arts Escèniques; el 2015, el premi d’honor a la trajectòria de la fundació de Foment de les Arts i el Disseny (FAD), i el 2018, el premi González Pérez de Olaguer dels premis de la Crítica, també a la trajectòria.