Teatre de creuer, finalment

Diu­menge pas­sat els acròbates escul­tu­rals de Les Fara­dais desem­bar­ca­ven a Bar­ce­lona. Dilluns feien l’assaig gene­ral i , des de dimarts i fins aquest diu­menge, pre­sen­ten el seu xou Airo­tic al Tea­tre Victòria. Tot i que és obert per a tot tipus de públic, es per­cep que aquests artis­tes tre­ba­llen en la línia de cre­uers gais. Els seus equi­li­bris ser­vei­xen per mar­car múscul seduc­to­ra­ment. Ara s’apro­fita la feliç coin­cidència de la seva set­mana en terra amb la tro­bada Circuït a Bar­ce­lona, en la qual s’espe­ren més de 70.000 per­so­nes. També feia un gra­pat d’anys que la com­pa­nyia cubana del Tro­pi­cana no tre­pit­java Bar­ce­lona. Ara han tor­nat i s’estan tot el mes d’agost a l’Apolo. Amb un des­ple­ga­ment artístic impres­si­o­nant (mig cen­te­nar pugen a l’esce­nari, entre balla­rins, can­tants i músics) tras­lla­den amb molta agi­li­tat el sons cubans al Paral·lel. Aquests són dos intents valents per atraure el turisme a la car­te­llera de Bar­ce­lona. Són pro­pos­tes ambi­ci­o­ses, de gran for­mat, que es com­ple­men­ten a les habi­tu­als (i de petit for­mat) actu­a­ci­ons de sales com el Ver­sus, el Gaudí i el Maldà (pen­sat per al públic autòcton). El tea­tre a Bar­ce­lona té molt grau de millora en les recap­ta­ci­ons i ocu­pa­ci­ons els mesos d’agost. Pro­pos­tes com aques­tes hau­rien de ser les que con­ver­tis­sin la ciu­tat en una capi­tal de tea­tre a més de Gaudí, la Ram­bla, el Picasso, el Barça i la platja. I, amb el temps, atre­vir-se a pro­duc­tes de major des­a­fi­a­ment dra­matúrgic.

Tro­pi­cana demos­tra que hi ha mol­tes mane­res de ballar i també molts cos­sos dife­rents. El que fa el mun­tatge és cons­truir una core­o­gra­fia, amb rapidíssi­mes tran­si­ci­ons i un ves­tu­ari car­re­gat de llu­en­tons. La con­nexió ve a través del ball i, sobre­tot, dels can­tants que, sense dei­xar el micròfon, ballen alli­be­rats de les pas­ses mar­ca­des de la pista de ball. Segu­ra­ment, podria donar més joc el tre­ball amb els musics en directe (perquè segur que també poden com­par­tir aquesta feli­ci­tat tant rejo­ve­ni­dora del ball) i que fes­sin un mínim mapa de les cançons i rit­mes, per poder apren­dre més del que està vibrant al davant. És cert que tan­tes core­o­gra­fies i ves­tu­a­ris de biqui­nis i volants aca­ben sent un pèl repe­ti­tius.

L’èxtasi arriba al final amb la sin­to­nia de Tro­pi­cana, quan es con­vida tot­hom a ballar. Pugen veri­ta­bles entu­si­as­tes que arri­ben a igua­lar els movi­ments dels balla­rins. Tot un des­ple­ga­ment d’ener­gia que omple l’esce­nari i els pas­sa­dis­sos de l’Apolo i que per­met tro­bar la distància curta. El som­riure, un pèl forçat de l’arren­cada, acaba sent gene­rosa i sin­cera en aquest últim ball. Esclata l’espon­taneïtat; s’alli­be­ren de ves­tu­a­ris i els velch­ros del ves­tu­ari que engan­xen la peça pel coll dels nois sal­ten esgo­tats de tanta torsió d’esquena amb uns movi­ments tri­bals, humans.

El tre­ball de Les Far­la­dais és inequívoc. En cada escena hi ha un cant al cos, al múscul. Ho fan amb punts d’enginy, gràcies a les ver­ti­cals i les tor­si­ons des de dife­rents ele­ments que beuen de les fonts del circ. Quan exe­cu­ten el tre­ball en les cin­tes aèries, o les bar­res fixes, o fent les ver­ti­cals dalt del pedes­tal pre­nen for­mes pseu­do­cir­cen­ses. Quan tre­ba­llen en la banyera o una mena de llit de dos capçals, explo­ten l’ero­tisme que esclata defi­ni­ti­va­ment amb un sen­sual strip­te­ase amb llum negra que revela els cos­sos escul­tu­rals sense un fil de roba. El seu tre­ball ve acom­pa­nyat per una con­tor­si­o­nista que, pun­tu­al­ment, també com­pleta alguna core­o­gra­fia. Segons es pot intuir , han esti­rat els ele­ments esce­nogràfics per ampliar la durada de l’espec­ta­cle. Hi ha una nota­ble vis­to­si­tat amb un ves­tu­ari extrem i un espai que viatja de l’infern de les bar­res fixes a la fan­ta­sia del cas­tell de fades. Aquest espec­ta­cle, pen­sat per a cre­uers, desem­barca a Bar­ce­lona, gràcies a la insistència d’Anexa. I a la casu­a­li­tat que el duet cre­a­tiu (for­mat per Kyle i Step­hane) esti­gui arre­lada a Bar­ce­lona (la seva ofi­cina està a l’Hos­pi­ta­let de llo­bre­gat). També es com­pleta amb una aposta del Lio de Eivissa (Joan Gràcia, del Tri­ci­cle, és el direc­tor artístic d’aquest espec­ta­cle gas­tronòmic i de revista, des de fa anys): La can­tant Kha­oula Bouchkhi posa veu i presència per sobre de les pis­tes de so gra­va­des, amb alguna acció de risc (pen­jada per sobre de l’exer­cici de cin­tes aèries) i de picar­dia (bai­xant al públic, en clau vedet).L’espec­ta­cle per­se­gueix el lluïment del cos i, pun­tu­al­ment, una demos­tració d’amor fidel entre els dos pro­ta­go­nis­tes. Si el resul­tat comer­cial és favo­ra­ble, Anexa podria plan­te­jar noves esta­des d’aquest show al Victòria.