Ressons de Sarajevo

Pontós, dis­sabte pas­sat. Al pati, que des de fa uns mesos ges­ti­ona el col·lec­tiu Mute per fer residències artísti­ques amb la com­pli­ci­tat del veïnat, un Jesús rep tot­hom beneint-los. El paratge que pro­posa Hui Basa (una de les com­pa­nyies que for­men part del pro­grama de suport a la cre­ació de Fira Tàrrega) serà molt més deso­la­dor: Tha Tzpar (L’Espera) plan­teja una situ­ació límit de guerra, amb franc­ti­ra­dors traïdors que ame­na­cen els vul­ne­ra­bles. Una nova Sara­jevo, en la pista enve­llida de frontó dels maris­tes de Pontós.

La direc­tora i dra­ma­turga Lali Álva­rez, autora de Ragazzo i Bar­ce­lona (Con­tra la paret), cons­tru­eix amb la com­pa­nyia Hui Basa un qua­dre antagònic de por i d’espe­rança. Només la música (de fet com pas­sava amb el Kamerni Tea­tar de Sara­jevo durant el llarg setge) sem­blava ser l’únic ele­ment que insu­flava vida a unes vícti­mes sense esma ni ànim de res. Només espe­rar que s’acabés el com­bat i que dei­xes­sin de dis­pa­rar con­tra la població civil.

A la por de la dona, inter­pre­tada per Lola González (que ja car­rega qua­tre cres­pons de fami­li­ars morts per aquell con­flicte), se li afe­geix la inde­cisió del jove (Jorge Albu­erne) i la pas­si­vi­tat del pare (Sasha Agra­ma­nov). La noia, inter­pre­tada per Alba Saez, és l’única que està recep­tiva i que es rebel·la con­tra la por, que tena­lla la resta. Així, cons­tru­eix una mena de vio­lon­cel que serà una segona vida per al seu pare. La música, com en el dar­rer tre­ball de Pro­jecte Ingenu (Vaig ser Pròsper o recor­dant La Tem­pesta), acaba sent el canal de con­nexió i emoció amb l’espec­ta­dor. Hi ha un preciós ball final agònic de la noia. La noia, Aia, és l’única que espera una nova vida, que acull l’hipotètic ene­mic (David Tei­xidó) i que vol posar fi a la misèria al més aviat pos­si­ble. Els altres, porucs, pre­fe­rei­xen no per­dre el bri d’huma­ni­tat que els queda. Aia s’atre­virà a dei­xar de cami­nar per les vore­res, a expo­sar-se a l’òptica de l’ene­mic.

El públic només pot intuir què els manen els per­so­nat­ges a par­tir de ges­tos i crits que, per moments, poden inti­mi­dar. Pot­ser no cal dir tant; és la intenció el que marca. Tot i així, es per­cep el drama, el dolor i s’és còmplice amb el nou­vin­gut, con­si­de­rat per quasi tot el grup, com una amenaça.

La decisió de con­ver­tir els per­so­nat­ges en estran­gers perquè uti­lit­zen una llen­gua inven­tada i les expres­si­ons dels ros­tres (tenyits de plata) tras­llada l’escena a una mena de futur post­nu­clear. A L’espera els pro­ta­go­nis­tes només es mouen a par­tir de les ordres que sin­to­nit­zen a la ràdio, que els fa pre­so­ners de la seva pròpia por. Hui Bassa, en canvi, són valents: sur­ten del seu lloc de con­fort per fer denúncia. Cal fer-la partícip als espec­ta­dors amb major força. En aques­tes dues set­ma­nes i escaig la sen­sació de vul­ne­ra­bi­li­tat del públic crei­xerà, sobre­tot a par­tir de pis­tes sono­res impla­ca­bles. Les bales xiu­la­ran traïdores com la dels franc­ti­ra­dors cru­els que asset­ja­ven els ciu­ta­dans de Sara­jevo.