Valent cop de timó

Dagoll Dagom és una com­pa­nyia vete­rana que s’atre­veix a fer cops de timó. Aquest de Mare­mar suposa un risc nota­ble que donarà molta vida a aquesta com­pa­nyia, que referma una ter­cera gene­ració d’actors. Des d’una Elena Tar­rats i un Roger Casa­ma­jor que s’aven­tu­ren en el musi­cal fins a una Mercè Martínez pletòrica que viatja de la poètica i sen­si­bi­li­tat de la nar­ra­dora a la diver­tida dona del bor­dell.

El salt mor­tal de Dagoll Dagom és molt valent. Del mun­tatge en des­taca una des­crip­tiva core­o­gra­fia en què abso­lu­ta­ment tot l’equip rema alhora. Ari­adna Peya (Aüc, El des­per­tar de la pri­ma­vera) ha acon­se­guit dis­se­nyar una màquina que flu­eix, suant, recu­pe­rant l’alè i cons­truint unes postals que evo­quen les imat­ges dels refu­gi­ats pro­vant de superar màfies, impe­di­ments burocràtics i el mateix mar per tro­bar un lloc on viure. També la música d’Andreu Gallén es fon deli­ci­o­sa­ment. Tot i la duresa dels qua­dres. Són ona­des que repi­quen con­tra els bucs dels vai­xells, són marees que aban­do­nen res­tes de nau­fra­gis (vives o mor­tes) a la platja. Una adap­tació de les peces de Lluís Llach molt deli­ca­des, que es des­mem­bren per veus i que, només acom­pa­nya­des per la per­cussió per un vio­lon­cel i un acordió, tro­ben una gran pro­fun­di­tat. Quan en neces­si­ten.

Dra­matúrgi­ca­ment, for­cen una molt bona idea: donar veu als refu­gi­ats d’avui, que viuen una epo­peia impos­si­ble simi­lar a la de Pèricles de Shakes­pe­are. Cer­ta­ment, com­par­tei­xen penes i el mateix mar. Però l’un amb la sort i la ven­jança dels déus, i els altres, amb la insen­si­bi­li­tat dels humans. I aquesta pedra a la sabata fa difícil cami­nar. Seria millor man­te­nir la doble iden­ti­tat dels per­so­nat­ges (són refu­gi­ats que deci­dei­xen expli­car una història èpica). No hi ajuda l’obra de Shakes­pe­are perquè és una èpica on tot és massa mani­queu; no hi ha con­trast (ni es poden jus­ti­fi­car les acti­tuds dels per­so­nat­ges mal­vats ni hi ha cap ombra de dubte en els herois). I això els allu­nya de la veri­tat i els situa en un cartró pedra que s’apro­xima massa a uns Pas­to­rets, molt ben inten­ci­o­nats.

Dagoll Dagom l’encerta quan s’arrisca a donar veu a altres artis­tes i quan s’allu­nya dels musi­cals espec­ta­cu­lars marca de la casa (Mar i cel, Sca­ra­mouche...). També té la bona idea d’inte­grar Llach en l’escena que només s’ha vist tea­tral­ment en pro­pos­tes com la de Tra­nui­tes Cir­cus, de Lluís Danés (TNC, 2006). El vers de Llach, des­til·lat, s’adapta molt bé. Sobre­tot als moments més dramàtics on una veu sola, cris­tal·lina, arrela a l’ànima i recu­pera memòria can­tada dels espec­ta­dors (o en crea de nova, si el públic és novell).

L’epíleg, que supera el Pèricles de Shakes­pe­are, és rodó, con­tun­dent, vibrant, emo­tiu. I fa que el públic salti de les buta­ques per aplau­dir amb entu­si­asme. Mare­mar s’allu­nya dels musi­cals comer­ci­als perquè no enganxa una cançó que es vagi can­tant pel metro, però trans­met una espe­rança utòpica (en un mar bonic només hi hau­rien de pas­sar situ­a­ci­ons pre­ci­o­ses) que escalfa el cor, que redi­meix amb la huma­ni­tat i enva­len­teix per donar suport als que, mal­grat tot, volen evi­tar nau­fra­gis dels nos­tres Pèricles d’avui.