La vila agraïda

H i ha poques ciutats que hagin erigit un monument dedicat a un militar a través d’una subscripció popular; i, encara menys, que ho hagin fet en dues ocasions i amb més de cent anys de diferència entre una iniciativa i l’altra. Però Puigcerdà és una vila agraïda, que manté ben present la gesta que va viure entre el 10 i l’11 d’abril de 1873, quan va resistir el setge de les tropes carlines comandades pel general Francesc Savalls i va poder garantir, com ho havia fet el 1837, que “ningún enemigo vuelva a hollar la hermosa Cerdaña, cuna de la libertad y de la independencia patrias”. I, al mateix temps, que malda per mantenir viu el record al brigadier Josep Cabrinetty, el cap de les forces alliberadores.

Els fets es remunten a principis de 1873, durant la darrera carlinada. La caiguda de Ripoll i Berga, el 23 i el 27 de març, ha envalentit els carlins; i la capital ceretana es converteix en el següent objectiu. Més enllà del seu valor estratègic, Puigcerdà també en té de simbòlic, lligat a una resistència secular als atacs tradicionalistes. Fa setmanes que els veïns es preparen per resistir el setge. L’11 de juliol de 1872 s’ha constituït una junta de defensa i fortificació i els veïns reparen les muralles i malden per reforçar les defenses. Fins i tot s’obre una subscripció en què se sol·licita “la filantropía y liberalidad de los vecinos [...] a proporción de su fortuna o posición”. Els atacants intenten jugar amb el factor sorpresa, però el dia 9 arriben noves de la seva probable arribada, mentre es dona a conèixer que Savalls està decidit a “reducir Puigcerdà a un montón de escombros si intentaba tener la osadía de resistirse”. Immediatament, la població es disposa a distribuir armes i queviures i s’alça una “cortina de tapias” per segellar tot el recinte defensiu.

Després d’unes hores de calma tensa, a dos quarts de cinc del matí de l’endemà, dijous sant, les campanes de Puigcerdà comencen a tocar a sometent i les cornetes anuncien l’arribada de l’enemic. A 500 metres de la vila, es comença a distingir un petit exèrcit de més de 700 homes, que hores després es veurà reforçat per 400 efectius més a les ordres d’en Camps. Per la seva banda, la vila és defensada per 50 soldats del batalló de Bailén, 5 agregats de diferents unitats, 14 carabiners que han aconseguit escapar de la caiguda de Ripoll, 30 milicians i gairebé 300 veïns armats amb carrabines i tota mena d’utensilis, des de trabucs fins a espingardes. La desproporció de forces és, doncs, enorme. Els atacants tenen pressa, però els atacats no estan disposats a deixar-se sorprendre. Mitja hora després dels primers senyals d’alarma, els carlins comencen l’ofensiva des de l’escorxador fins a la font de les Monges. En les seves memòries, la infanta Maria de las Nieves reconeixerà l’esforç dels veïns, que es defensen amb tot allò que tenen al seu abast: “Los carlistas adelantaban al descubierto en muchos sitios, mientras que, por todos lados, se hallaban bajo una lluvia de balas, de piedras, etc., escaldados a menudo por el agua hirviendo que las furias de las mujeres les echaban desde las ventanas.” La resistència és numantina. Dies després, quan es publiquen les primeres cròniques del combat, alguns mitjans no poden estar-se de criticar la passivitat de les autoritats i de remarcar que la vila s’ha salvat “completament sola, amb l’esforç dels seus fills i en el mateix moment que les autoritats militars deien emfàticament: “A Puigcerdà la defensaran les neus.”

Malgrat tot, el cop de mà de Cabrinetty esdevindrà decisiu. Quan té coneixement de les intencions dels carlins, el brigadier surt a tota velocitat d’Olot en direcció a Puigcerdà. En el trajecte haurà de superar tota mena d’obstacles, entre els quals cal comptar les fortes nevades, que l’obligaran a desmuntar els canons i a caminar a través de mig metre de neu; i, per damunt de tot, l’oposició d’un destacament de 350 carlins a l’altura de Ribes de Freser. Malgrat tot, el general aconseguirà arribar a la vila ceretana al capvespre de l’endemà; i la seva presència es convertirà en un bàlsam alliberador, fins i tot abans de deixar-se veure pels carlins. De fet, seran les notícies que rebrà sobre l’arribada de Cabrinetty a Ribes el que provocarà la retirada de Savalls. La desbandada general, però, es produirà a les sis de la tarda, quan els darrers atacants es retiraran en direcció al pont de Sant Martí. En aquells moments, la vila de Puigcerdà no podrà oferir al general Cabrinetty “ningún testimonio material de su imperecedera gratitud”; però, pocs anys després, li erigirà un monument que l’acredita, des d’aleshores, com a vila agraïda.