Ambígua distància profilàctica

Quina és la distància que s’ha de prendre per llegir de manera panoràmica un clàssic contemporani? Selvas ha optat per, sense esborrar la traça de la sida, donar més potència les subtrames. I està molt ben trobat. Avui, que la infecció (abans incurable) ha passat a malaltia crònica té més valor incidir en les raons per què es culpava els homosexuals: per determinats corrents d’opinió, la sida era el seu càstig diví. Per això, la política i la religió hi són tan presents (un raonament tòpicament americà). La proposta s’apassiona per la radicalitat del text i les seves sortides oníriques, però s’acaba emborratxant amb una comèdia cínica, que la gent riu i destensa la tragèdia de Kushner. Com si la diversió fos un comodí, un preservatiu per assegurar-se que hi haurà plaer i no infecció. Tot i la potència interpretativa del que és l’últim treball que estrena la Kompanyia Lliure, la versatilitat de l’espai i el vol poderós de l’àngel, que és l’únic que fa apagar la gran pantalla, la peça no commou, no interpel·la. O no ho fa amb la duresa que correspondria a les escenes interpretades.

Si a S’acosta el mil·lenni hi ha una màquina de narrar molt dinàmica i suggeridora (les escenes s’entrecreuen, de sofà a sofà, a un ritme vertiginós), a Perestroika sembla que hi hagi d’haver el gran desenllaç. I sí, es resolen les incògnites, però sense que això provoqui cap catarsi. Ni entre els personatges, ni entre el públic. Passa a ser una segona part menys màgica i en què s’expressen millor els personatges però que té un final tan naïf com el dels conservadors que consideraven que la sida era un càstig. Kushner permet als conservadors transformar-se en ciutadans tolerants amb els malats o a morir-s’hi dolorosament. Mentre, res no canvia. Segurament, aquesta solució, també força de musical de Broadway, és prou discutible per la seva poca complexitat, avui, tot i que fos necessària fa 25 anys.

L’obra té rèpliques d’una profunda agror (quan s’anuncia que Déu s’ha desvinculat de la pugna entre humans i àngels) i d’una gran llum (quan Prior Walter, ja desarmat de la seva creença que era un missatge de l’altre món, demana que vol més vida). David Selvas recorre al joc de Don Joan (TNC 2016), ara amb un text que sí que s’hi adiu, però perd la consistència. El vol que fa sobre l’obra queda enlluernat pels neons. I, segurament, la distància que demana aquesta posada en escena és de muntanya russa. La que podria portar l’àngel malèfic al cap amb una càmera go-pro. A prop i lluny. Dins i fora. Demana mirada desesperadament vital. I si hi és, apareix sovint desenfocada.