Per als que ens agrada veure perdre el Madrid (Real), dissabte a la nit va ser un gran dia. Una gran nit, vaja, per escriure amb propietat. Se’ls va obligar a remar en contra del resultat, se’ls va deixar salivar la remuntada, se’ls va forçar a una pròrroga agònica i se’ls va rematar com ells han rematat tantes vegades. En el darrer moment i per qui menys t’ho esperes. L’apoteosi va ser, tant se val, la desesperació de Rüdiger amb l’agressió a l’àrbitre, sortint-se de mare i amb el cos tècnic aguantant-lo perquè no anés a més. Quina felicitat, veure la desesperació de Rüdiger! En pocs minuts es varen haver d’empassar els cants de “Així, així, així guanya el Madrid de l’1 a 2”, i ens varen obsequiar en viu i en directe amb un recital de com perd el Madrid. El que deia, una gran nit! No sé si som al final del model fatu, prepotent, trampós, despòtic, dictador, tirà, abusador i ploraner de Florentino. Potser només és un final d’etapa. Mala sort, si és així. De fet, l’estratagema de pressionar els àrbitres fins a extrems inconcebibles li va tornar a donar resultat. No només pels plors mediàtics prepartit de De Burgos Bengoetxea. Tant el xiulet del terreny de joc com el visionament del VAR va ser dissabte a la nit un despropòsit. L’arbitratge es va equivocar molt i es va equivocar molt a favor dels interessos del Madrid. És del que més feliç em va fer. Veure els blancs com contradiuen l’àvia Neus. Aquesta temporada el Madrid de Florentino plora i no mama.