Crítica
teatre
Quins actors!
Les provatures que fa Temporada Alta d’implicar directors internacionals amb un repartiment català es comptem per èxits. Si va ser una sorpresa el tomb actoral amb Davant la jubilació, dirigit per KristianLuppa, també ho és aquesta versió catalana de l’obra més celebrada de Tolcachir. Fa una dècada, quan van començar a arribar produccions del teatre emergent de Buenos Aires a Barcelona, el públic quedava astorat per les propostes d’un realisme fantàstic però també de la qualitat dels actors, que es vestien el personatge d’una manera orgànica. Ara s’ha vist que hi ha prou nivell per construir un mirall a la catalana. Tolcachir va fer un càsting molt extens i va trobar les peces de famílies molt diferents. Com són els personatges dels Coleman. Un encert. Pel que fa a l’obra, sap jugar amb la paradoxa, amb unes ànimes excèntriques, capitanejades per una àvia baobab, que dona ombra i escalf a tothom, fins al final.
Si Sergi Torrecilla signa un Salvador antològic (distant, fred, calculador i sempre encertant la intuïció), també ho fa Cesca Piñon (amb un tendre i excèntric paper d’àvia). I una Roser Batalla (fent una Meme aparentment inútil i desgraciada que, en realitat, és una sangonera dels seus familiars). I una Bruna Cusí (fent el paper de germana voluntariosa, de pal de paller de la família desestructurada). I Ireneu Tranis (amb un Dani cercabregues, perdedor i escàpol). I la germana Verónica (Vanessa Segura en un paper de gelosa, generosa i reina dels eufemismes per defugir d’una colla de sàtrapes). Finalment, molt tendre Biel Duran, en el paper de taxista enamoradís. I Josep Julién en el de metge covard.