Quins actors!

Les pro­va­tu­res que fa Tem­po­rada Alta d’impli­car direc­tors inter­na­ci­o­nals amb un repar­ti­ment català es comp­tem per èxits. Si va ser una sor­presa el tomb acto­ral amb Davant la jubi­lació, diri­git per Kris­ti­an­Luppa, també ho és aquesta versió cata­lana de l’obra més cele­brada de Tol­cac­hir. Fa una dècada, quan van començar a arri­bar pro­duc­ci­ons del tea­tre emer­gent de Bue­nos Aires a Bar­ce­lona, el públic que­dava asto­rat per les pro­pos­tes d’un rea­lisme fantàstic però també de la qua­li­tat dels actors, que es ves­tien el per­so­natge d’una manera orgànica. Ara s’ha vist que hi ha prou nivell per cons­truir un mirall a la cata­lana. Tol­cac­hir va fer un càsting molt extens i va tro­bar les peces de famílies molt dife­rents. Com són els per­so­nat­ges dels Cole­man. Un encert. Pel que fa a l’obra, sap jugar amb la para­doxa, amb unes ànimes excèntri­ques, capi­ta­ne­ja­des per una àvia bao­bab, que dona ombra i escalf a tot­hom, fins al final.

Si Sergi Tor­re­ci­lla signa un Sal­va­dor antològic (dis­tant, fred, cal­cu­la­dor i sem­pre encer­tant la intuïció), també ho fa Cesca Piñon (amb un ten­dre i excèntric paper d’àvia). I una Roser Bata­lla (fent una Meme apa­rent­ment inútil i des­gra­ci­ada que, en rea­li­tat, és una san­go­nera dels seus fami­li­ars). I una Bruna Cusí (fent el paper de ger­mana volun­ta­ri­osa, de pal de paller de la família deses­truc­tu­rada). I Ire­neu Tra­nis (amb un Dani cer­ca­bre­gues, per­de­dor i escàpol). I la ger­mana Verónica (Vanessa Segura en un paper de gelosa, gene­rosa i reina dels eufe­mis­mes per defu­gir d’una colla de sàtra­pes). Final­ment, molt ten­dre Biel Duran, en el paper de taxista ena­mo­radís. I Josep Julién en el de metge covard.