‘Millennials’ de pa sucat amb oli

Fa uns anys, la revista Time ens va batejar com “The Me Me Me Generation”. Els millennials som els nascuts entre el 1980 i el 2000, la generació més formada de la història i també la suposadament més egocèntrica i narcisista (no en va som la generació que s’ha inventat els selfies). Som la generació que ha viscut el naixement de les xarxes socials, dels telèfons intel·ligents, els atemptats de les Torres Bessones de Nova York i hem experimentat la globalització en els seus màxims nivells. I també la generació més malcriada, materialista i que ha crescut en una abundància sense precedents.

No volem l’estabilitat. El tòpic diu que preferim les coses temporals: no volem una casa per a tota la vida (preferim llogar-la a través de les aplicacions del mòbil mateix), no volem anar a hotels (preferim els AirBnB), no volem tenir un cotxe (perquè és millor llogar-lo o compartir-lo amb altres persones), no volem una mateixa feina per a tota la vida (preferim anar canviant de feina per no estabilitzar-nos), no volem una parella per a tota la vida (preferim anar variant, que és molt més entretingut).

La realitat és, però, que no és que tinguem gaire elecció. Vam créixer enmig de la crisi econòmica, i tot i que la bombolla immobiliària ja va petar, els preus dels pisos han quedat tan cars que no ens els podem ni mirar. El tema laboral no és que hagi millorat gaire: la meitat dels contractes que ens fan són o bé a temps parcial o bé temporals. El tema de la parella també es veu afectat per la nostra inestabilitat en tots els àmbits: heu de sortir a l’estranger a formar-vos, ens diuen; heu d’estar disposats a canviar el lloc de residència segons la feina... i com casa això amb mantenir una relació estable i formar una família?

L’èpica descriptiva xoca amb la vida diària: no tenim estabilitat perquè no ens la podem permetre. No ens podem permetre comprar una casa (i per això som els que marxem més tard de casa), no podem ni somiar amb un contracte laboral fix per a tota la vida, no ens podem permetre crear una família fins passats els 30 (som també els que tenim el primer fill més tard), etc.

Ja ho veieu, ser millennial té molt de glamur narratiu, però a la vida real no som més que una generació atrapada en la precarietat. Podem disfressar-ho com una tria voluntària, podem dir que tot és culpa nostra, però el fet és que no tenim alternativa. Mentrestant, podem semblar frívols i egoistes, però, senyors, és l’única manera d’aguantar en aquest món que creiem que no mereixem.

Treball guanyador del premi Josep Maria Gort i Sardà d’assaig. Premis literaris Baix Camp per a Joves. Òmnium Baix Camp.