Poesia dels contraris

L’espai en blanc es trenca, com si fos un ou, i des de fora cap a dins, pro­jec­tant-se cap a un inte­rior que és buit, tal com pro­nun­cia Blaï Mateu, que apa­reix d’aquest ou com un clown modern, mal­des­tre, movent-se desu­bi­cat. Després, ho fa en Gus, un corb garsa de plo­mes negres i blan­ques, que sem­bla tenir les coses més clares; serà per això que es menja el paper que el pro­ta­go­nista tenia a punt per lle­gir. És el punt de par­tida de Là , el nou espec­ta­cle de Baró d’Evel , pro­gra­mat, aquest cap de set­mana, al Tea­tre de Salt dins el marc de Tem­po­rada Alta , fes­ti­val que va aco­llir, el 2015, l’acla­mada Bèsties de la com­pa­nyia cata­la­no­fran­cesa.

Aquesta paret en blanc es torna a esquer­dar perquè una excel·lent Cami­lle Decourtye tran­siti per l’acrobàcia de circ, amb mane­res més etèries, pròpies de la sen­si­bi­li­tat del circ con­tem­po­rani. Decourtye sedu­eix el públic amb una peça lírica, una ària que s’acaba, com tot, esquer­dant. Perquè la veu i el movi­ment, d’ell i d’ella, s’enlla­cen en aquest espai en blanc per, a través de dife­rents acci­ons, omplir-lo de negre. És un diàleg de dos, que quan es ver­ba­litza no con­du­eix enlloc –són els moments vol­gu­da­ment còmics de l’espec­ta­cle. Però, en canvi, quan el diàleg es vehi­cula a través del cos i de la veu de la pare­lla, amb dife­rents llen­guat­ges, ja sigui la ges­tu­a­li­tat, els movi­ments de la dansa con­tem­porània o el cant des­har­mo­nit­zat, bus­cant el so en brut, el de la res­pi­ració fati­gosa, el del gemec, el del goig... tot ple­gat con­forma un retaule poètic, mini­ma­lista i estètic, més pròxim a l’art con­cep­tual con­tem­po­rani –les parets blan­ques en són el qua­dre– que al tea­tre.

Al llarg de l’hora i deu minuts d’espec­ta­cle, Blaï Mateu, Cami­lle Decourtye i el corb Gus, que deixa anar la bellesa del seu vol rasant pel cap dels assis­tents, bus­quen, enmig de des­a­cords, d’un gar­buix que cal desen­re­dar i de dese­qui­li­bris, tro­bar final­ment l’equi­li­bri dels con­tra­ris, a través del blanc i del negre. I ho fan amb un exi­gent tre­ball cor­po­ral. Un cop, a punt de caure, han tro­bat l’equi­li­bri i han trans­for­mat l’espai en blanc, des de la bui­dor, retor­nen a l’esquerda ori­gi­nal.