Aquelles altres ‘pàgines viscudes’

Ramon Folch i Cama­rasa era un tos­sut entra­nya­ble. Va acon­se­guir assen­tar la Fun­dació Folch i Tor­res (que parla dels cinc ger­mans, entre ells el seu pare i ànima de la majo­ria d’Els Pas­to­rets que es repre­sen­ten arreu aquests dies) a la sala noble del cas­tell de Palau-solità i Ple­ga­mans. No era un emplaçament casual. Va ser en aquest muni­cipi on Josep Maria Folch i Tor­res va cons­truir una torre per esti­ue­jar-hi amb els nous fills. Una casa que, per cert, va anar comp­ta­bi­lit­zant en una lli­breta amb lla­pis i goma les des­pe­ses fins que va enten­dre que millor era no fer-ne els comp­tes per no espan­tar-se! Folch i Cama­rasa, amb la Fun­dació, ha anat reva­lo­rant aquell mate­rial del seu pare i tiets, entre el qual les Pàgines vis­cu­des que publi­cava al Patu­fet. En una expres­sava el dolor per la mort de Jordi Folch i Cama­rasa al front, durant la Guerra Civil, als 18 anys. Ramon, des de la bon­ho­mia i la satis­facció de veure els Pas­to­rets amb els nets, va reviure tota una altra gene­ració de pàgines vis­cu­des. Ha estat una baula més de tra­dició, fe i coherència.