Galàxia tropical

Lluny queda el con­cert en què un novell Car­los Sad­ness feia apa­rició a l’Escala. El can­tant bar­ce­loní reco­neix que sem­pre li ha cos­tat arri­bar a comar­ques giro­ni­nes, tot i que és un artista amb una vida espe­ci­al­ment intensa a tots dos cos­tats de l’Atlàntic. De públic, a Girona, no n’hi falta. Una munió de fans incon­di­ci­o­nals va emple­nar dis­sabte la sala La Mirona de Salt. Tot i que fa una bona colla de mesos que va estre­nar el disc, Car­los Sad­ness va pre­sen­tar el seu ter­cer àlbum: Dife­ren­tes tipos de luz, un home­natge a l’ener­gia que fa visi­ble tot el que ens envolta. El músic i com­po­si­tor va arran­car el con­cert de Salt amb un dels èxits d’aquest nou disc: Sebas­tian Bach, un tema que com­para com era l’amor anti­ga­ment i la per­cepció que té actu­al­ment. “Me pides besos a escon­di­das, como en el siglo XVI”, diu la cançó. Per­seide (del disc La idea Sal­vaje, de 2015), Hale Bopp i Vol­ca­nes dor­mi­dos ja sonen com unes clàssi­ques de la música indie, tot i que Sad­ness reco­neix que no sent que sigui estilísti­ca­ment fàcil d’ubi­car. Pot­ser per això és del parer de dei­xar enrere l’este­re­o­tip de “l’indie plo­ra­mi­ques”, com va dir en una entre­vista. D’aquesta rei­vin­di­cació en sur­ten cançons ale­gres i fres­ques com ara Amor papaya, Miss Hono­lulu, Bikini i Isla More­nita, que trans­por­ten a la fan­ta­sia d’una platja tro­pi­cal a ple hivern pas­sant per la galàxia musi­cal de Sad­ness. I, si venen més de gust cançons de sofà i llar de foc, també Sad­ness et tele­trans­porta amb Días impa­res, Pom­peia i, perquè no, Chi­gua­gua. L’explosió final de la super­nova musi­cal de l’uni­vers Sad­ness a Salt va arri­bar amb la més espe­rada, amb la més core­jada, Que elec­tri­ci­dad: “Algu­nos se van aplau­di­endo, otros dicen que han per­dido el tiempo, pero todos al lle­gar a casa aca­ban dici­endo: en el fondo no somos tan dis­tin­tos.”