Sió, bo, nou i diferent

Enric Sió (Badalona, 1942-Barcelona, 1998) va ser un autor de còmic bo. Però a més va representar un canvi de tendència en la historieta, ja que a principis dels seixanta ni el medi ni els autors tenien consciència de les seves possibilitats. Bons i nous ho poden ser un grapat, però que dins d’aquesta colla n’hi hagi un que sigui diferent és que estem parlant d’un fora de sèrie. Consideració que es pot constatar en l’exposició Enric Sió, el dibuixant que va trencar motlles que, comissariada per Jordi Riera Pujal, es presenta fins al 14 d’abril a la sala Josep Uclés del centre cultural El Carme de Badalona. Sió va arribar a un nivell que mai s’havia assolit en tot l’Estat i la seva divisió va ser la de Champions europea en un moment, a finals dels seixanta, que la historieta començava, sobretot a França i a Itàlia, països on també va viure, a donar-se la mà com a igual amb expressions creatives com la pintura, el cinema o el teatre. Sió va mantenir relació i complicitats amb autors com l’italià Guido Crepax, creador del personatge Valentina, que recollia els corrents d’alliberament de la dona que van esclatar als anys seixanta. Com es pot veure a l’exposició, que conté elements escenogràfics i també un bon grapat d’obres originals cedides pels hereus, Sió va ser innovador en el camp gràfic i el narratiu a partir d’un coneixement profund del dibuix i del relat. La base de la qualitat gràfica es trobava en la gran quantitat d’històries de gènere que va dibuixar per a l’editorial britànica Fleetway, feina que exigia precisió i rapidesa. Una base de la qual s’aprofità per fer un treball madur i de creació pròpia. Al mercat anglès hi havia arribat, com tants altres dibuixants, iniciant el seu aprenentatge a l’Editorial Bruguera.

La mostra permet comprovar com l’estil pop que practicava Sió en les contracobertes dels fascicles Vector, que era una enciclopèdia per entregues de Salvat, expressava les últimes tendències gràfiques que arribaven del Londres pop del Carnaby Street de 1967. Els títols d’aquestes historietes de singular i metafòrica ciència-ficció eren Soramg i Nus.

El 1968, a la revista Oriflama va publicar Lavinia 2016 o la guerra dels poetes, considerada la primera historieta de crítica al franquisme. A l’obra hi apareixien totes les patums culturals i polítiques catalanes del moment. Inscrit en el gènere de política-ficció, Sió, amb guió d’Emili Teixidor, albirava un futur en què Barcelona seria governat per una dona, i en un any en què al capdavant del consistori hi hauria Ada Colau la primera a ocupar el càrrec. Aquesta historieta no es va tornar a reeditar fins que ho va fer la Semana Negra de Gijón de 2016 com a part integrant del catàleg d’una exposició que li van dedicar en el marc de la trobada d’escriptors de gènere negre.

A finals dels seixanta troba en el mercat italià una sortida que al seu país no tenia i publica a la revista Linus la història Aghardi. Això el porta el 1969 a rebre el seu primer premi Yellow Kid, que en aquell moment, i sense caure en el sensacionalisme fàcil, estava considerat l’Oscar del tebeo. Si a cap català li haguessin concedit un Oscar, la seva popularitat al país seria notòria. No és el cas de Sió, que tot i haver estat integrant de la gauche divine a la qual va entrar de la mà de Guillermina Motta, aleshores la seva promesa, encara és un autor poc popular en procés de reivindicació.

El 1970 publica Mara, relat fosc en què el lector ha de posar de la seva part, com marquen les tendències de l’art conceptual que esclata en aquells moments. N’és una de les seves obres emblemàtiques, a la qual seguirà Mis miedos per a la revista Drácula. Tot i tractar-se d’un encàrrec, Sió va tenir tota la llibertat per fer-la i això va donar com a resultat una sèrie d’inquietants relats de gran nivell. Del 1974 al 1979 viu a Milà i a París, té consideració de gran artista amb treballs per a significatives revistes i il·lustracions per a diverses enciclopèdies de Larousse, però quan torna a Catalunya es troba que de la historieta no en pot viure i així es dedica a la publicitat i a l’edició. Va treure quatre números de la revista de còmic La Oca que intentava conjuminar els clàssics i la contemporaneïtat, però no se’n surt, com també serà un fracàs el llibre de fotografies Barcelona Guapa, publicat l’any olímpic. La seva darrera etapa la farà al diari Avui com a caricaturista polític. El 1998 mor d’un vessament cerebral.