“Reivindico que la ficció pot transformar la realitat”

Fran­ca­ment, no sé si és la ter­cera, o l’edat o la madu­resa, però sí que tinc la sen­sació, i això sí que ho dic de manera molt íntima, que, si alguna vegada m’ho he meres­cut, ha estat aquesta. Penso que pot­ser és la millor novel·la que he fet, també la més rodona i la que té més sen­tit i enti­tat per si sola. Diria que no ho sé fer millor que en aquesta novel·la.

És una novel·la en la qual con­vido el lec­tor a expe­ri­men­tar el procés cre­a­tiu i el procés de ficció. Tots fem pro­ces­sos de ficció, tots tenim un relat, una imatge i una pro­jecció de nosal­tres matei­xos que voldríem que fos. A Digues un desig tenim un pro­ta­go­nista, que és un escrip­tor; per tant, un cre­a­dor que fa ficció i que un dia troba, als pres­tat­ges de no-ficció, un lli­bre amb la seva cara, sig­nat per ell i que és una auto­bi­o­gra­fia no auto­rit­zada. El com­pra, el fulleja i el que hi veu a dins ho nega, no ho reco­neix com a vis­cut, i també veu que el pot per­ju­di­car molt. A més, és la diada de Sant Jordi i tot­hom l’està com­prant i lle­gint i ell no hi pot fer res. L’únic que pot fer és com­prar-lo, lle­gir-lo i veure què ha pas­sat. Que és el que con­vido a fer als lec­tors.

La meva referència una mica era La història inter­mi­na­ble. Allà hi ha dos colors, aquí dos tipo­gra­fies per dife­ren­ciar el que s’explica fora del lli­bre i el que s’explica dins del lli­bre.

Em va sem­blar que no cos­tava gaire dife­ren­ciar els dos plans, però ja ho vaig començar així, també molt cons­ci­ent que des del punt de vista edi­to­rial això no cos­tava gaire. La doble tipo­gra­fia ajuda a dife­ren­ciar dues veus, una que comença a tenir mania per­se­cutòria per saber qui ha escrit el lli­bre i l’altra més literària que s’hi va recre­ant i va expli­cant una història ter­ri­ble, de manera més pau­sada i fins i tot una mica sàdica.

Digues un desig és una frase impor­tant d’un dels diàlegs de la novel·la, on la seva inter­lo­cu­tora li parla del poder dels objec­tes, de com aquests poden arri­bar a tenir més ànima que les per­so­nes i al final li plan­teja: “Digues un desig.” I el desig és que de vega­des reco­neix que din­tre de la seva vida avor­rida i rutinària i molt poc emo­ci­o­nant, per molt que sàpiga inven­tar històries, vol­dria ser un per­so­natge de novel·la. I el pro­blema dels desit­jos és que, si els desit­ges molt, a vega­des es poden arri­bar a fer rea­li­tat. És el que li passa a Pinotxo, que desitja molt dei­xar de ser un tite­lla, dei­xar de per­me­tre que algú escri­gui el seu destí. El pro­blema és que si la fada li dona aquest desig, li caldrà espa­vi­lar-se, apren­dre a ser un nen de veri­tat, a conèixer el preu d’haver men­tit, a ser honest, a ser per­sona. I això és molt difícil. Ser per­sona és molt difícil. Arri­bar a ser tu mateix també ho és. Es el que deia sem­pre Sal­va­dor Dalí, que és una de les referències de la novel·la: “jo sem­pre de petit volia ser una cui­nera, d’ado­les­cent volia ser Napoleó i ara vol­dria ser Sal­va­dor Dalí i encara no ho he acon­se­guit”. El repte i el mis­satge que vull donar és que tots ens podem crear i tots podem arri­bar a ser una cosa dife­rent a la que estàvem pre­des­ti­nats a ser

Havia de fer un per­so­natge una mica este­re­o­ti­pat en els dos casos. Ell és un escrip­tor molt reco­ne­gut que s’ho té molt cre­gut, perquè és un super­ven­des, un mas­cle en crisi. D’Ella tam­poc no en sabem el nom. Ella, escrit així amb majúscu­les, perquè ell la té sacra­lit­zada, com una deessa de la bellesa, de la femi­ni­tat i s’hi fas­cina com si fos Pig­malió, cer­cant un ideal de bellesa, d’una escul­tura i desit­jant que es faci rea­li­tat. En aquest cas veu­rem com aquest Pig­malió que intenta que la seva escul­tura es faci rea­li­tat acaba sent un home escul­pit, trans­for­mat en objecte per Ella.

El que m’ha cos­tat és tro­bar la idea defi­ni­tiva. Vaig començar ins­pi­rat per Man­hat­tan” de Woody Allen, on l’expa­re­lla del pro­ta­go­nista acaba de publi­car un lli­bre on el deixa verd. Vaig pen­sar que era una idea molt interes­sant i que tro­bar-se en un cas així havia de ser claus­trofòbic. Li vaig donar vol­tes i la pri­mera idea anava per aquí. Després vaig retorçar-ho una mica més fent una bio­gra­fia no auto­rit­zada i vaig escriure-ho tot en pri­mera per­sona. A par­tir d’aquí tenim dos jo, un jo ofi­cial que jo reco­nec i que explico i que em nega l’altre, i un jo que explica una història tòrrida, cri­mi­nal i en tot cas molt incon­ve­ni­ent. Lla­vors quin dels dos és veri­tat? Això depèn del lec­tor. Hi ha una part de veri­tat com en totes les fic­ci­ons, fins i tot en la bíblica, cal que t’ho cre­guis una mica, aquest és el poder de la ficció. Per això rei­vin­dico en aquesta novel·la que la ficció ens pot trans­for­mar la rea­li­tat, de manera fins i tot peri­llosa.

Aque­lla passió que tenim amb la pare­lla, tant si fun­ci­ona o no... en algun moment va haver-hi passió i per tant la rosa que et rega­laré serà ben ver­me­lla i el lli­bre el pen­saré espe­cial per a tu.​Penso que és una idea que no només és bonica pel que té de cele­bració de país, sinó també per la ficció que entre tots ens fem sobre l’amor.

Passa entre Bar­ce­lona i Cadaqués, amb la Sagrada Família aca­bada, perquè jo rei­vin­dico el poder de la fan­ta­sia i de la ficció i per a mi la Sagrada Família és una gran ficció enmig de la quadrícula raci­o­nal de l’Eixam­ple, com la torre d’ivori de La història inter­mi­na­ble, un somni enmig d’un pen­sa­ment. Cadaqués, en canvi, és un somni al cent per cent. Cadaqués és la lli­ber­tat, la desin­hi­bició, la sen­su­a­li­tat, el sur­re­a­lisme, la lli­ber­tat en majúscu­les.

Ell es troba amb aquesta auto­bi­o­gra­fia no auto­rit­zada i no té més remei que lle­gir-la. I no sola­ment això, sinó que ha d’explo­rar qui és aquesta dona que ha cone­gut i esbri­nar si tot és veri­tat o men­tida. Anar al MNAC, a Cadaqués... fer una mena de gim­cana per­so­nal. Això és tra­ves­sar el bosc pro­hi­bit i, en ter­mes psi­co­a­nalítics, és adme­tre la part de tu que no volies adme­tre, la part de tu que volies obli­dar, que vols negar, que et convé negar o que, fins i tot, és men­tida, però és una men­tida que has de conèixer.

També un auto­en­gany. No diré quina és la veri­tat de tot ple­gat, però sí que diré que això és el de menys. El que és impor­tant és el relat. Per molt que jo digui que qui diu la veri­tat és el de fora, la novel·la i qui diu la men­tida és el de dins, això és el de menys perquè l’impor­tant és que us ho he dit jo. Intento rei­vin­di­car la força del relat, que sigui ver­sem­blant, que sigui seduc­tor. De vega­des això és molt més impor­tant que la veri­tat mateixa.

Sí, però amb un punt d’iro­nia. Me’n ric del mas­cle ibèric i del patri­ar­cat i d’aquest home que s’ho té molt cre­gut i que objec­ti­vitza les dones i fins i tot els homes i es pensa que és el rei del mambo. Me’n ric d’aquest, però també de la ide­a­lit­zació d’una femi­ni­tat molt per­fecta, que és una tendència, a més, molt mas­cu­lina.

Tota la novel·la està plena d’aquest tipus de con­tra­dic­ci­ons, perquè, jus­ta­ment, és una novel·la sobre això. De fet, les dues coses poden arri­bar a ser veri­tat des del prin­cipi. En aquesta escena con­creta mos­tra una mica el poder de l’escrip­tura. Quan un escrip­tor diu: “Li van ser­vir un cafè damunt la taula”, el cafè apa­reix. És com un Déu: “Faci’s el cafè.” Per això dic que escriure és molt faci. Però, d’altra banda, escriure és molt difícil, i ha de tenir una coherència, una har­mo­nia, ha de ser bonic, interes­sant, emo­ci­o­nant. Això és el repte de la ficció. I, per tant, si exis­teix Déu, deu n’hi do l’emo­ci­o­nant que ens ha fet la nos­tra novel·la.

Cer­ta­ment, i tàcti­ques de dis­tracció. L’escrip­tor és Déu, però ha de ser un Déu molt cons­ci­ent del que esta fent i ha de ser just i ha d’inten­tar, sobre­tot, que hi hagi ofici i, sense voler posar-me cursi, però és que això Antoni Gaudí també ho deia, inten­tar que hi hagi amor en l’obra. La tècnica és impor­tant, però abans que la tècnica, l’amor.

Tot ple­gat té un punt de mis­satge metafòric. Per mi la gran obra d’art de Dalí és Sal­va­dor Dalí. No tant els seus qua­dres, ni els seus lli­bres, sinó ell mateix. Amb el símil del mateix per­so­natge: sigues tu mateix, fes-te a tu mateix, crea’t. I en segon lloc, des del punt de vista de l’argu­ment, les referències dali­ni­a­nes abo­quen al sub­cons­ci­ent, a allò que tu no tens iden­ti­fi­cat, però que està per aquí guar­dat en algun lloc i que de nit aflora. Per això a Dalí li interes­sava tant Freud, el món dels som­nis, la inter­pre­tació dels som­nis, perquè diuen molt de nosal­tres, allò s’assem­bla força a la veri­tat o a una veri­tat que ens pot ser molt útil i que pot dir molt de nosal­tres.

M’agafo molt a Dis­ney, que també va aca­bar sent un bon amic de Dalí, com a rei­vin­di­cació dels som­nis, de la ficció. No hi ha res en Dis­ney que sigui casual, tot és atre­veix-te a tra­ves­sar el bosc i després podràs arri­bar a ser tu mateix. Sem­pre. Pinotxo, sigues un nen de veri­tat; Dumbo, vola; Alícia, menja’t la galeta; Bambi, espa­vila’t; Bella Dor­ment, atre­veix-te a tocar la màquina de cosir amb el dit... Dis­ney sem­pre és una història de crei­xe­ment per­so­nal. Sem­pre ens con­vida a créixer. Atre­veix-te a créixer. I, si real­ment vols fer-ho, l’única manera de fer-ho és enfron­tar-te als teus pro­pis mons­tres i a la part de tu mateix que t’agrada menys i fins i tot al bosc que t’havien pro­hi­bit. Quan hagis tra­ves­sat aquest bosc pro­hi­bit ple de pun­xes, dracs i coses peri­llo­ses, t’ado­naràs de dues coses: aprendràs per què te’l pro­hi­bien i t’ado­naràs que el veri­ta­ble mons­tre era dins teu i l’havies mag­ni­fi­cat.

Penso que no cal, tot i que és bas­tant pro­ba­ble que siguis una per­sona molt inqui­eta i amb molta curi­o­si­tat, però no necessària­ment has de tenir una vida fas­ci­nant, tur­men­tada i amb mun­ta­nya russa. Tot el con­trari, és pos­si­ble que l’esta­bi­li­tat i un cert avor­ri­ment et donin el temps neces­sari per escriure i per crear fic­ci­ons i per cons­truir coses amb una certa coherència. Sense calma això és impos­si­ble.

Lle­gir Pla no és per­dre el temps. Per tant, lle­gir ficció no és per­dre el temps. El que passa és que hi ha fic­ci­ons que són més fan­ta­si­o­ses i n’hi ha que són més rea­lis­tes. Pla opta per un hiper­re­a­lisme que li fun­ci­ona molt bé, però l’hiper­re­a­lisme no deixa de ser una tàctica pictòrica i, per tant, ell és també un cre­a­dor, té un uni­vers i també fa de Déu. En canvi, Dalí escriu més som­nis i és més exa­ge­rat. És una mica el que intento dir en el meu lli­bre, que tot s’hi val men­tre esti­gui ben fet.

Penso que tot el que han fet ha val­gut la pena, que en cap cas se’ls pot tit­llar ni d’inge­nus, ni molt menys de men­ti­ders, però sí que han creat un ante­ce­dent molt impor­tant: haver con­vo­cat el referèndum, haver-lo cele­brat, amb tots els impe­di­ments i tota la per­se­cució que han vis­cut ells i hem vis­cut tots. Com tanta gent, he hagut de dor­mir en una escola. On s’és vist haver de dor­mir en una escola per poder votar? Doncs ha val­gut la pena això i la Decla­ració d’Inde­pendència del 27 d’octu­bre, pot­ser no com a rea­li­tat, però ja només pel fet de decla­rar-la ja estem cre­ant un abans i un després. Per això el senyor Rajoy insis­tia tant si s’havia decla­rat. Estava obses­si­o­nat amb això, perquè és molt impor­tant quan un Estat tan arro­gant com l’espa­nyol veu en directe com un par­la­ment autonòmic s’atre­veix a decla­rar la inde­pendència. Ja només això ha can­viat la relació per sem­pre. I tant que ha val­gut la pena. Pot tenir un punt de ficció; però, com intento dir en el lli­bre, la ficció crea rea­li­tat.