Subirats reobre el Museu de l'Esperanto i prepara accions per divulgar la llengua
L'Ajuntament inclourà el fons en la futura biblioteca pública i estudia promoure la llengua a l'escola
El barceloní Lluís Hernández Yzal va aterrar a Subirats el 1945 per establir la seva residència i obrir una farmàcia. Es va començar a interessar en la llengua internacional creada pel doctor Zamenhof i, després d'una etapa d'aprenentatge, va començar a col·leccionar llibres, cartes, cartells i elements diversos que estiguessin escrits en Esperanto.
Actualment, el museu, amb més de 25.000 elements, és el punt de referència de molts esperantistes de tot el món, però un lloc desconegut de la majoria de catalans. Des que va morir el seu creador, el 2002, el museu estava tancat i només obria quan algú demana expressament visitar el llegat a la família. Des d'ahir, el museu torna a obrir i ho farà tots els caps de setmana, gràcies a l'acord a què han arribat l'Associació Catalana d'Esperanto, el fill del creador del museu Rafael Hernández i l'Ajuntament, i es convertirà en el punt de referència del turisme cultural que pretén impulsar el govern local (ERC).
L'alcalde de Subirats, Antoni Soler, va explicar ahir que la voluntat de tots els grups municipals és convertir el llegat en el punt de referència de la nova biblioteca pública, i apunta que ja hi ha l'acord per proposar-la de cara al següent mandat en uns terrenys propers d'on és ara el llegat. La proposta compta amb el vistiplau de la família, que veu de bon ulls la cessió a través d'un conveni si es crea la nova biblioteca, segons va confirmar ahir el mateix Hernández. L'alcalde de Subirats va explicar ahir que, a més dels actes de promoció per situar Subirats al capdavant de la promoció de l'Esperanto, s'estudia promoure la llengua a les escoles.
Catalunya, punt de referència de l'Esperanto
La reobertura del museu va tenir ahir la visita de diversos esperantistes d'arreu de Catalunya, entre ells de Vilanova i la Geltrú. La visita dels veïns de la capital del Garraf era obligada. El primer català que apareix citat en una de les cartes que té el fons del museu és Josep Vidal i Llopart, de 1899, només 12 anys després que Zamenhof publiqués un llibre amb la gramàtica de la nova llengua. Vidal no va ser l'únic que va intentar difondre la llengua a Catalunya. A principi del segle passat hi havia diversos col·lectius que es van encarregar de promoure la llengua vinculada a l'esperit llibertari, i «al 1909 es va organitzar un congrés internacional a Barcelona que va contribuir a la difusió de l'Esperanto arreu, també gràcies al treball dels ateneus», segons explica Llibert Puig, president de l'Associació Catalana de l'Esperanto. Avui dia la llengua continua viva, malgrat el poc ús, i té associacions repartides per tot Catalunya.
La llengua del moviment obrer
L'Esperanto és una llengua fàcil d'aprendre, asseguren els seus parlants. Es caracteritza per la seva regularitat –no hi ha excepcions–, no té accents i totes les paraules són planes. Zamenhof, d'ascendència jueva, va crear-la el 1887 amb la intenció de trobar una llengua que permetés vèncer el problema de la incomunicació entre els pobles, que, segons ell, era la font de tot conflicte, i fomentar la fraternitat. A Catalunya, la llengua, molt vinculada al moviment obrer, anarquista i llibertari es va difondre amb rapidesa per diversos sectors i va comptar amb notables defensors com el costumista Joan Amades. L'Esperanto, que vol dir el qui té esperança, va arrelar amb força i va tenir un gran aparador el 1909 a Barcelona quan es va celebrar el seu congrés. Les cròniques de l'època expliquen que els balcons i tramvies es van omplir de banderes de color verd, la identitat de la nova llengua.