Festa amb gramòfons

Són divuit components, comptant-hi el tècnic de so, i tots tenen estudis superiors de música. Els membres de The Gramophone Allstars Big Band representen, per tant, la generació de músics més ben formats que ha tingut mai el país, i han aplicat els seus coneixements en un projecte únic: una big band amb sòlides arrels en la música jamaicana que ha anat derivant cap a excitants mixtures entre el jazz, el soul i el funk, sobretot en els seus dos últims discos, Jazzmaica (2014) i Maraca soul (2017), publicats pel segell Bankrobber. Ara, The Gramophone Allstars Big Band , la formació fundada i dirigida pel saxofonista, flautista, compositor i arranjador Genís Bou (La Bisbal d’Empordà, 1985), està celebrant el seu desè aniversari, amb la publicació de l’EP The reel influence i un concert molt especial que tindrà lloc divendres a la sala Apolo de Barcelona, amb The Rigodonians com a teloners (20 h, 12 i 15 euros), dins la programació del Curtcircuit 2019

De fet, The Gramophone Allstars (TGA) va néixer el maig del 2008 –“tècnicament, encara estem dins del 10è aniversari, tot i que al maig farem 11 anys”, especifica Bou– i va publicar els seus tres primers discos com un octet, fins que va fer el salt a big band amb el projecte Jazzmaica. D’aquella primera formació continuen en la banda gairebé tots els membres, inclosa la cantant Judit Neddermann, que es va incorporar al grup quan encara no era major d’edat i encara no havia iniciat la seva prometedora trajectòria com a solista. L’apartat vocal està molt ben reforçat per les germanes Kathy i Yolanda Sey.

“Amb el temps ens hem tornat estilísticament més oberts, però en els primers discos els arranjaments eren més conceptuals, complicats i refinats, gairebé experimentals. Ara, en canvi, busquem un so més potent i enèrgic. És com si, després d’una primera fase d’investigació, ja haguéssim arribat a un lloc més concret, a l’objectiu que buscàvem”, explica Genís Bou, que veu TGA com “un projecte personal que ha funcionat força com a grup”. Ell dirigeix la part musical i també l’organitzativa: no és fàcil coordinar agendes per a assajos i concerts quan treballes amb tants músics i tots tenen altres projectes en paral·lel. I no hi ha marxa enrere: no tenen cap intenció de tornar a ser un octet. “Ara una de les gràcies del grup és justament el seu format.” Realment, la fórmula funciona: la gira de Jazzmaica va incloure uns 60 concerts en dos anys, i la de Maraca Soul, que acabarà a la tardor, va pel mateix camí.

Per celebrar els 10 anys van fer un viatge a les arrels i van gravar, amb cinta analògica i tocant tots alhora al Teatre de Ca l’Eril (Guissona), quatre versions força acadèmiques de clàssics jamaicans: Dance crasher, d’Alton Ellis; The harder they come, de Jimmy Cliff; el calypso Shame and scandal, i Rock sweet rock, de The Wailers, incloses a The reel influence , un EP editat només en vinil, a 45 revolucions per minut.