Reflexió bachiana

Quan Jordi Savall, ara fa quatre anys al Palau de la Música, va abordar per primera vegada la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, la crítica musical va assenyalar la necessitat que el músic igualadí pogués tornar-la a oferir, al cap d’uns anys, al públic. Això, finalment, va passar aquest dimarts, a L’Auditori, i hem de dir que el guaret amb aquesta obra de quatre anys i l’experiència de la passada temporada dels equips de Savall amb la reconstrucció de la Markus Passion han anat com l’anell al dit perquè s’aprofundís en les qüestions relacionades amb el tremp, la dinàmica i el nervi dramàtics. De totes maneres, però, Savall segueix apostant més per una versió que es basa en l’assoliment de la bellesa sonora i el preciosisme que no pas en tot allò que té a veure amb les qüestions teatrals i expressives de l’obra. No significa això que hi manqui expressivitat o s’hi manifesti superficialitat, sinó que més aviat estem al davant d’una concepció que tendeix a la concepció, expressada pel mateix Luter, que és més beneficiós reflexionar sobre la Passió de Crist que no fer dejuni tot un any. Amb un excels i sublim evangelista (Florian Sievers) i un més que notable Jesús (Matthias Winckhler, que ja havia participat en aquest paper ara fa quatre anys), els grans triomfadors van ser, però, els equips corals i orquestrals, amb l’assoliment de càlids colors mediterranis que, sigui dit de passada, no és freqüent poder escoltar en la música bachiana. Si bé defugint un xic l’estil barroc, l’aportació de Marta Mathéu en l’ària Aus Liebe va introduir-nos en una dimensió difícil de definir amb mots i que ens va convidar de ple a l’esmentada reflexió de la Passió de Crist i del seu inherent misteri.