“La literatura catalana té molta vitalitat”

Monika Zgus­tova pre­senta el seu pri­mer lli­bre de relats breus, Con­tes de la lluna absent, i ho fa amb l'aval del premi Mercè Rodo­reda i de la mà de Proa. Ara la més txeca de les escrip­to­res en llen­gua cata­lana ens con­vida a fer un viatge per diver­sos esce­na­ris far­cits de per­so­nat­ges que bus­quen i, si hi ha sort, tro­ben l'amor.

La pri­mera vegada que vaig trac­tar la meva família va ser a La dona silen­ci­osa, que és un retrat apro­xi­mat de la vida de la meva àvia. Ella també va néixer en un cas­tell i va morir en un barri perifèric ple de fang. Ho por­tava molt bé. Amb els anys, i a mesura que la Història la rebai­xava d'esta­tus, ella anava madu­rant i era més feliç. Em va sem­blar molt interes­sant per plan­te­jar una pre­gunta filosòfica: què neces­si­tem real­ment per ser feliços? Jardí d'hivern era l'espe­cu­lació de què m'hau­ria pas­sat si jo m'hagués que­dat a Praga en lloc d'emi­grar. Crec que si m'hagués que­dat a Praga m'hau­ria lli­gat amb la dis­sidència, però pro­ba­ble­ment m'hau­ria sen­tit des­plaçada. Era un cer­cle molt tan­cat on hi havia molts bons escrip­tors, actors, músics, però eren molt exclu­sius i no sé si m'hau­rien accep­tat, i a mi tam­poc no sé si m'hau­ria agra­dat tant eli­tisme.

Sí, jo sóc una urba­nita. Sóc del cen­tre de Praga, he vis­cut a Chi­cago, a Nova York i a París i ara visc a Sit­ges, que és com un barri de Bar­ce­lona. M'agra­den molt els cafès i hi faig molta vida. No sabria escriure sobre el poble.

No. A París tro­bes que la gent parla més fluix i d'uns altres temes. A Nova York, els cafès són més moderns i no tan cui­dats com a Europa. Les ciu­tats grans s'han tor­nat cos­mo­po­li­tes, això sí. Bar­ce­lona ho és molt, però si té tant d'èxit entre els estran­gers és perquè té un aire propi i no és només el mar. És la gent, que és una mica caso­lana, i aquest és un dels encants. A Praga encara es con­serva certa elegància que prové de l'antic imperi aus­tro­hon­garès, bar­re­jat amb una certa prudència deguda als 40 anys de comu­nisme.

Pro­ve­nia de Chi­cago, que és on vivien els meus pares, i de seguida em vaig sen­tir molt aco­llida pels cata­lans. Sem­pre n'estaré agraïda. En aque­lla època estava ena­mo­rada d'un estran­ger, però em vaig ena­mo­rar més de Bar­ce­lona.

Jo feia clas­ses a la uni­ver­si­tat, però vaig pre­fe­rir dedi­car-me a la lite­ra­tura d'una manera pràctica. La uni­ver­si­tat està molt apar­tada de la vida al car­rer. Jo volia par­ti­ci­par en la indústria del lli­bre, tocar de peus a terra, par­lar amb els edi­tors, fer ofer­tes… tot això és la vida real. Estic molt con­tenta d'haver triar aquest camí i molt agraïda als edi­tors que van con­fiar en les meves tra­duc­ci­ons. Després d'haver traduït uns 25 lli­bres, vaig escriure una bio­gra­fia de Hra­bal de manera molt cre­a­tiva. El següent pas va ser fer una cosa encara més meva i vaig fer una tri­lo­gia de novel·les breus basa­des en vides de tres dones reals. Cada vegada feia un pas més cap a la ficció.

El porto a les venes i espero no per­dre-ho mai. Em vaig iden­ti­fi­car tant amb ell, tra­duint-lo i fent-ne la bio­gra­fia, que començava a veure el món a través dels seus ulls. Ell con­ver­tia la rea­li­tat en una cosa més màgica, en una bellesa, en un món mític o... místic.

Perquè visc aquí. Faig els esbor­ranys en txec perquè és el pri­mer que em ve a la ment. M'agrada fer l'impuls en txec, però després tre­ba­llar la llen­gua, la frase, el matís just de cada paraula, el verb per­fecte en català i quan faig la tra­ducció en cas­tellà encara tinc l'opor­tu­ni­tat de fer un altre tre­ball.

Fantàstic. Mai més és podrà dir que la lite­ra­tura cata­lana esti­gui pas­sant un mal moment. Té molta vita­li­tat amb grans obres i grans escrip­tors. Ha superat aquell moment de bai­xada i crec que s'estan for­mant noves plèiades de bons escrip­tors com hi havia a l'època de la Rodo­reda, el Cal­ders i el Ben­gue­rel.