“La memòria enganya tothom”

Mate­rial d'ender­roc l'he anat escri­vint per eta­pes durant uns quinze anys. No vaig fer cap guió previ. La segona part par­teix de l'ampli­ació d'un arti­cle en què feia un repàs del tea­tre dels anys sei­xanta als vui­tanta que em va encar­re­gar una revista cas­te­llana. Però és que la volun­tat del lli­bre (ja ho diu el títol) no és cons­truir un edi­fici nou, sinó anar reco­llint tros­sos d'edi­fi­cis per­duts i recu­pe­rar-los. És cert que hau­ria pogut expli­car la història del tea­tre a través d'una altra per­sona, però no vaig tro­bar l'idoni. Als més grans, com Brossa o Espriu no els conei­xia prou. Amb Pedrolo tenia poca relació i des­a­gra­da­ble, perquè era un home estrany: no li va agra­dar que no sem­pre li digués que la seva obra era una mera­ve­lla.

Ja es veu en el lli­bre que la relació que vaig tenir amb la majo­ria va ser epidèrmica. L'excepció seria Ramon Gomis i Rodolf Sirera, però pot­ser no tin­drien un nom sufi­ci­ent per atraure un públic ampli.

Amb Sal­vat hi vaig tenir una relació rela­tiva i con­flic­tiva. No es pot dir que fos una per­sona amb qui m'iden­ti­fi­cava; més valia no par­lar-ne. Pel que fa a Sergi Bel­bel, és jove, encara. De Terenci Moix hi és tot. També de Rodo­reda. De Bel­bel hi ha un apar­tat, dic que les coses can­vien a par­tir d'ell.

Segu­ra­ment és un error, sí. El que passa és que jo la tele­visió l'he vis­cuda, però no des del cen­tre, a diferència del tea­tre. És una feina mera­ve­llosa, que m'ha donat satis­fac­ci­ons més grans que el tea­tre i també reco­nei­xe­ment i diners. Però sem­pre he sen­tit que em feien un encàrrec. Tot i que podria par­lar de la gènesi de la sèrie Poble Nou (que vaig viure i patir) o de l'experiència de Dia­go­nal TV en què em van embran­car Jaume Bana­co­locha i Joan Bas. Després de llui­tar molt, Dia­go­nal TV és una empresa forta, tot i que no saps mai què pas­sarà demà. Són dues per­so­nes que m'estimo molt, però no hi ha hagut la inti­mi­tat que vaig com­par­tir amb Roig, Terenci, Mar­fany i Tor­ras. No hi he entrat mai, en el seu món més per­so­nal, i no els podria repli­car amb fide­li­tat. Si hagués fet un capítol sobre el meu des­co­bri­ment de la tele­visió hau­ria traït la mirada del lli­bre. Sóc el pro­ta­go­nista, però sem­pre a través de la mirada d'un altre.

Els autors no vam tenir les pos­si­bi­li­tats de créixer dels actors, els escenògrafs i els direc­tors del tea­tre inde­pen­dent. Ells van fer pinya, però no van voler comp­tar amb els autors. Con­si­de­ra­ven que havíem de des­a­parèixer. Nosal­tres no vam ser capaços d'ajun­tar-nos i fer equip con­tra aquesta tesi. Aquesta era una teo­ria que venia d'Europa amb molta força. Gui­llem-Jordi Gra­ells era un dels teòrics, i així apa­reix en el lli­bre. Tenia un menys­preu cap als autors. Ara, també s'ha de dir que ell feia el que creia, lla­vors; no hi havia malícia. He de dir que ell és una per­sona que, des d'una segona fila, ha tre­ba­llat molt per al tea­tre de Cata­lu­nya.

És que aquest no és un lli­bre de memòries, no pretén ser auto­bi­ogràfic. Parlo de records, sí. Guardo les lli­bre­tes de les obres de fa trenta anys. Quan no parlo de mi, exposo fets que em sem­bla recor­dar i, de vega­des, recordo mala­ment. Escri­vint-lo he cons­ta­tat que recordo mala­ment. La memòria és sub­jec­tiva, enga­nya, men­teix tot­hom. Tens una idea del que va pas­sar fins que algú et posa en evidència i veus que no és del tot cert, però, tot i així, es manté com un record fort.

Escom­bres cap a casa. Et fas el record més bonic. Recordo que Mercè Rodo­reda va venir a veure una estrena meva. I jo estava molt con­tent. Fins que la Carme Arnau em va recor­dar que va ser ella qui li va pro­po­sar anar-hi; no va venir per ini­ci­a­tiva pròpia, no és el mateix. També recordo que li va agra­dar l'obra. És veri­tat, real­ment? La Carme diu que sí, que li va interes­sar. Però agra­dar i interes­sar és dife­rent.

Són capítols dels quals tot­hom parla. Pot­ser perquè en vaig poder par­lar amb conei­xe­ment de causa. La idea era fer un retrat del seu caràcter i par­lar de la seva obra, de la seva l'evo­lució i el seu sig­ni­fi­cat.

Sí, però ho faig des de l'afecte. Em sem­bla que es nota prou. El Terenci et podia fer bro­mes pesa­des, però no t'hi podies enfa­dar mai.