Sense màscara

Sense filtres. L’actriu Anna Sahun, sola a l’escenari, descobreix una faceta molt més enllà del personatge. Es presenta nova, fora dels recursos i les cantarelles dels actors hàbils en el discurs i a persuadir la càmera i l’audiència. Interpreta un muntatge ben insòlit. Que viatja del riure més inversemblant i desproporcionat al detall més tendre i fràgil.

Nenes i nens és una obra que va enfocant-se, concretant el motiu de la conversa per acabar acariciant el dolor, compartint la càrrega, deslliurant-se d’una ombra que mai no podrà esvair-se del tot. L’obra va tancant el focus, progressivament. Des d’uns fons de llum que pot evocar els cromes televisius, ben vistós en una escletxa de llum, amb un fil de veu de petó silenciat a un fill abans d’anar a dormir.

El text abassega i aclapara. La dificultat és que l’actriu pugui presentar-lo, mirant el públic, obertament. Creuant els moments íntims del record (dels més graciosos als més dolorosos i freds). La verborrea que sembla no tenir fi deixa arguments enlaire, aparentment, tot i que, al final, es van recollint en un llaç que ofega la gola.

Joel Joan és el director d’aquesta obra, que els va capturar de bon principi. l, de fet, també va fer un altre monòleg en aquesta sala creant un personatge polièdric, a partir d’un fet real de l’Alemanya nazi (Jo soc la meva dona, 2008).Ara, Sahun es mostra sense màscares, ni recursos. Furga en ella mateixa unes fronteres emocionals que ningú no voldria travessar. I dels moments divertits i entranyables familiars es passa a uns quadres molt més freds.

La peça ha entrat a La Villarroel i a la programació del Grec per la intensitat de la trama, que atrapa com un pedra que empeny pou avall. Però, més enllà de la ràbia per un acció injustificable, respira l’ànsia d’estimar de les persones afectades. És l’única manera de superar-ho, de llevar-se amb ànims cada dia. L’obra flirteja contínuament amb la relació de poder entre els homes i les dones, dins i fora de l’àmbit familiar. La societat està construïda perquè l’home acapari el poder. O és el sistema social el que prova de controlar i compensar el desequilibri entre els homes i les dones? En tot cas, és un dolorós i preciós cant a la vida, des del fons del pou.