Sense màscara

Sense fil­tres. L’actriu Anna Sahun, sola a l’esce­nari, des­co­breix una faceta molt més enllà del per­so­natge. Es pre­senta nova, fora dels recur­sos i les can­ta­re­lles dels actors hàbils en el dis­curs i a per­su­a­dir la càmera i l’audiència. Inter­preta un mun­tatge ben insòlit. Que viatja del riure més inver­sem­blant i des­pro­por­ci­o­nat al detall més ten­dre i fràgil.

Nenes i nens és una obra que va enfo­cant-se, con­cre­tant el motiu de la con­versa per aca­bar aca­ri­ci­ant el dolor, com­par­tint la càrrega, des­lliu­rant-se d’una ombra que mai no podrà esvair-se del tot. L’obra va tan­cant el focus, pro­gres­si­va­ment. Des d’uns fons de llum que pot evo­car els cro­mes tele­vi­sius, ben vistós en una escletxa de llum, amb un fil de veu de petó silen­ciat a un fill abans d’anar a dor­mir.

El text abas­sega i acla­para. La difi­cul­tat és que l’actriu pugui pre­sen­tar-lo, mirant el públic, ober­ta­ment. Cre­uant els moments íntims del record (dels més gra­ci­o­sos als més dolo­ro­sos i freds). La ver­bor­rea que sem­bla no tenir fi deixa argu­ments enlaire, apa­rent­ment, tot i que, al final, es van reco­llint en un llaç que ofega la gola.

Joel Joan és el direc­tor d’aquesta obra, que els va cap­tu­rar de bon prin­cipi. l, de fet, també va fer un altre monòleg en aquesta sala cre­ant un per­so­natge polièdric, a par­tir d’un fet real de l’Ale­ma­nya nazi (Jo soc la meva dona, 2008).Ara, Sahun es mos­tra sense màsca­res, ni recur­sos. Furga en ella mateixa unes fron­te­res emo­ci­o­nals que ningú no vol­dria tra­ves­sar. I dels moments diver­tits i entra­nya­bles fami­li­ars es passa a uns qua­dres molt més freds.

La peça ha entrat a La Villar­roel i a la pro­gra­mació del Grec per la inten­si­tat de la trama, que atrapa com un pedra que empeny pou avall. Però, més enllà de la ràbia per un acció injus­ti­fi­ca­ble, res­pira l’ànsia d’esti­mar de les per­so­nes afec­ta­des. És l’única manera de superar-ho, de lle­var-se amb ànims cada dia. L’obra flir­teja contínua­ment amb la relació de poder entre els homes i les dones, dins i fora de l’àmbit fami­liar. La soci­e­tat està cons­truïda perquè l’home aca­pari el poder. O és el sis­tema social el que prova de con­tro­lar i com­pen­sar el dese­qui­li­bri entre els homes i les dones? En tot cas, és un dolorós i preciós cant a la vida, des del fons del pou.