Estat d’ànim

L’acti­tud defi­neix les can­tants de jazz vocal: la sofis­ti­cada Diana Krall o la veu d’àngel ferit d’una Made­leine Pey­roux més ter­re­nal. Melody Gar­dot (Filadèlfia, 1985) és una altra cosa, un estat d’ànim. Gar­dot es podia haver que­dat a la zona de con­fort, revi­sar els bells estàndards, amb vir­tu­o­sisme i sense sor­tir dels cànons. Un exem­ple d’aquesta expe­ri­men­tació que fuig de l’auto­com­plaença és Baby, I’m a fool (2009), de l’àlbum My One and Only Thrill, el seu èxit més reco­ne­gut i que dis­sabte al fes­ti­val de Porta Fer­rada va inter­pre­tar –dedi­cant-la als que estan ena­mo­rats– amb una cadència sinu­osa, de forma repo­sada, sola a la gui­tarra, però dei­xant que els vio­lins repren­gues­sin el pro­ta­go­nisme. A l’esce­nari, Melody Gar­dot pas­sava del piano a la copa de vi i de la gui­tarra a ser­pen­te­jar amb el gui­tar­rista Mitc­hell Long i amb el vio­lon­cel·lista Artyom Manukyan però no jugant a la impos­tura. Natu­ral i pròxima, molt còmplice amb el públic, va expli­car que par­lava poc el cas­tellà, però sabia el més bàsic: parau­les d’amor. “És el més impor­tant a la vida, no?”, va recor­dar.

El reper­tori va tran­si­tar pre­ci­sa­ment per les melo­dies amo­ro­ses de sons flu­vi­als amb lle­gat bra­si­ler, una base melòdica i rela­xada, com a If the stars were mine. També va incor­po­rar el blues pur amb Who will com­fort me? i la impro­vi­sació que es gemega amb Mor­ning sun. La diva es va mos­trar molt gene­rosa amb els músics, a qui va dei­xar lluir-se, més d’un cop com amb el swing de car­rer, el del París on ara resi­deix. Tots com­par­tint la mateixa pri­mera línia i la Gar­dot, una més de la banda, va inter­pre­tar Les étoi­les. Però sobre­tot home­nat­ges sen­tits a Joao Gil­berto, amb un petó al cel, i a la bossa nova amb Cor­co­vado i un bis final, d’aquests que no vols que s’aca­bin, amb La Llo­rona.