Ha mort el poeta i artista visual Jordi Royo (Barcelona, 1959) víctima d’una llarga malaltia degenerativa. Els seus amics –Jaume Benavente, Kepa Murua, A.G. Porta, Gustavo Vega, David Castillo...– el recorden com una persona sempre disposada a compartir lectures –Eliot, Pound, Leopardi...– i també a parlar de bossa nova, de cançó italiana, de filosofia...

Vivia retirat a Palau-solità i Plegamans, amb la seva dona i les seves dues filles. Tot i els estralls de la malaltia, Jordi Royo va continuar escrivint i ideant projectes. Lluny de les convencions, la seva poesia va estar lliure de qualsevol compromís que no inclogués la recerca i l’experimentació. Royo va optar per una refundació lírica, sense concessions, no adscrita a militàncies, que integrava elements de la poesia visual, equacions, signes de net-art, variacions numèriques, codi màquina i claus que representava amb llistes que s’acosten a l’exactitud del llenguatge científic per expressar, paradoxalment, la inexactitud de l’ésser humà. Amb aquests elements, la seva poesia va aconseguir un equilibri entre el discurs verbal i el discurs gràfic.

Recentment s’ha reunit tota la seva obra en un únic volum: Poesía Reunida 1980-2011 (Ediciones Sin Fin). Els seus poemes han estat inclosos en antologies d’Espanya i Mèxic i traduïts a l’hongarès, al portuguès i l’italià. Va ser secretari de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya i es va llicenciar en filosofia a la UB.