Estiu, Cap Roig, Fonsi

Cap Roig és sinònim d’estiu, i si cal anar a bus­car una banda sonora actual per ame­nit­zar les nits d’aquesta època de l’any, Luis Fonsi ocupa un lloc des­ta­cat. A través d’una posada en escena potent que va incloure llum, foc i suport audi­o­vi­sual, l’estre­lla lla­ti­no­a­me­ri­cana va des­gra­nar, acom­pa­nyat de cinc músics i un cos de ball for­mat per dues noies i dos nois, el seu últim tre­ball, Vida, més algu­nes pin­ze­lla­des d’èxits ante­ri­ors en la car­rera de l’artista. En la pri­mera part, el públic, que omplia a ves­sar el recinte, va com­pro­var la mun­ta­nya russa de sen­sa­ci­ons i estils que és capaç de desen­vo­lu­par Luis Fonsi: des dels tocs de bac­hata a Lle­gaste tú, pas­sant pel rock més clàssic amb Corazón en la maleta o fent embo­gir la pla­tea amb el ritme cari­beny de Calypso. Tres cançons en for­mat acústic van ser­vir per aga­far aire de cara al tram final, on les reco­ne­gu­des Échame la culpa i Date la vuelta van con­ver­tir Cap Roig en una gran pista de ball. Amb el públic entre­gat –fins i tot es va pro­duir una petició de matri­moni d’una pare­lla amb la balada Aquí estoy yo–, Des­pa­cito va pro­vo­car que el con­cert acabés dalt de tot, dei­xant la gent amb més ganes de festa. Estiu, Cap Roig i Fonsi: una com­bi­nació que fun­ci­ona a la per­fecció.