Per la drecera dolça

Quan Albert Pla va aparèixer a l’esce­nari de la plaça dels Jurats, en un duet inu­sual que va tran­si­tar pel via­rany més sal­vatge de la vida, Kevin Johan­sen havia conduït el públic del fes­ti­val Tempo per la dre­cera més dolça, en una pri­mera part de con­cert amb gust de cotó de sucre. Pot­ser és per la fluïdesa que evo­quen les com­po­si­ci­ons del músic argentí, que par­len de rup­tu­res i de desa­mor amb certa distància i iro­nia, com Desde que te perdí , Cuen­tas claras o No voy a ser yo, amb lle­tra depu­rada per Jorge Drex­ler. Pot­ser pels sons a rumba, a bossa nova, a ran­xe­res, a melo­dies que inci­ten al con­tacte o a la veu pro­funda de Johan­sen; sigui pel que sigui, el con­cert va ser un con­vit a la vida rela­xada, la que s’entoma després de beure mate, la banda sonora per­fecta com a avant­sala de vacan­ces, una nit de 31 de juliol. Els aires esti­vals van fer efecte en la colla de noies que van acom­pa­nyar la banda men­tre sonava Cum­bi­era inte­lec­tual. Abans una pare­lla, amb la invi­tació de Daisy, havia assa­jat una milonga dalt l’esce­nari. No hi va fal­tar Es como el día , en l’ori­gi­nal can­tada amb la filla ado­les­cent Miranda, o l’èxit més cone­gut, Gua­ca­mole, i un Sur a sur inter­pre­tada a torns per la banda. Abans dels bisos que van con­duir a un Fin de fiesta amb conga, Kevin Johan­sen havia apa­re­gut al balcó, no com Evita Perón aren­gant el poble, sinó per un últim cant bell a l’amor que l’uke­lele embol­ca­lla d’una eter­ni­tat naïf perquè, com tot, té data de cadu­ci­tat: Amor finito.