Tres titans, més a prop

Ja ho diuen, que les fron­te­res són més men­tals que reals, perquè no s’entén que costi tant arri­bar-se fins a Ceret, a poc més de trenta minuts en cotxe des de Girona, o a Per­pinyà, a una hora, quan hi coin­ci­dei­xen, el mateix estiu, dues de les pro­pos­tes artísti­ques més sen­sa­ci­o­nals de la tem­po­rada. El Museu d’Art Modern de Ceret cele­bra el cen­te­nari de l’arri­bada a aquest petit muni­cipi del Valles­pir d’André Mas­son (1896-1987), delerós de gua­rir-se de l’hor­ror vis­cut al Che­min des Dames durant la Pri­mera Guerra Mun­dial, d’on va sor­tir greu­ment ferit, en con­tacte amb la terra pròdiga del Medi­ter­rani. Comis­sa­ri­ada per Nat­ha­lie Galli­sot, direc­tora del museu, i l’his­to­ri­a­dor de l’art Jean-Mic­hel Bou­hours, André Mas­son, una mito­lo­gia de l’ésser i de la natura reu­neix un total de 131 obres, les més impor­tants de les quals cor­res­po­nen a la fructífera etapa que l’artista pas­sa­ria a Tossa, entre 1934 i 1936. El sojorn català de Mas­son, tan deci­siu en la seva tra­jectòria, ja havia estat objecte el 1994 d’una atenta mirada per part de Glòria Bosch i Teresa Gran­das en una expo­sició al mateix Museu de Tossa ( també va viat­jar al Museu d’Orle­ans) que apro­fun­dia en les com­pli­ci­tat que va esta­blir amb Geor­ges Batai­lle. Però, fora de Cata­lu­nya, encara no havia estat valo­rada com una de les fases majors en l’evo­lució del tre­ball de Mas­son com ho fa en aquesta expo­sició de Ceret, en la qual s’insis­teix en la pro­funda influència que la lliçó de Cézanne tindrà en la seva pin­tura al llarg de tota la vida, i es rela­ti­vitza, en canvi, la seva ads­cripció al sur­re­a­lisme, un clixé que ha fet bas­tant de mal a la inter­pre­tació de la seva obra i ha com­por­tat que es pas­sin per alt les expe­ri­men­ta­ci­ons pio­ne­res amb la matèria, amb aquell intuïtiu sor­re­jat de tela, o el frenètic mini­a­tu­risme d’esquitx, a imi­tació d’una lluita d’insec­tes, a què es lliu­ra­ria en la seva etapa ame­ri­cana, que no tar­da­rien a adop­tar els expres­si­o­nis­tes abs­trac­tes com Jack­son Pollock.

L’expo­sició, oberta fins al 27 d’octu­bre, passa, però, una mica massa de pun­te­tes per la relació entre Mas­son i un català for­mi­da­ble que mai ens aca­ba­rem del tot: l’escul­tor Manolo Hugué, que va ser pre­ci­sa­ment qui va acon­se­guir allot­ja­ment al pin­tor a la seva arri­bada a Ceret, al mateix con­vent dels Caput­xins on ell tenia el taller. L’amis­tat que va unir aquests dos artis­tes tan dife­rents (tot el que un tenia de tur­men­tat, a l’altre li sobrava d’espa­vi­lat) devia ser més estreta del que la his­to­ri­o­gra­fia fins ara ha subrat­llat, si més no perquè Manolo, i el sem­pre ser­vi­cial Frank Burty Havi­land, serien els padrins del casa­ment de Mas­son amb la cere­tana Odette Cabalé, el 13 de febrer de 1920.

També com si res, quasi xiu­lant dis­tre­ta­ment, Manolo es fa pre­sent a l’altra gran expo­sició d’aquest estiu a la Cata­lu­nya Nord, que posa en diàleg, encara que sem­bli increïble per pri­mera vegada, l’obra de dos colos­sos. Rodin i Mai­llol, cara a cara, que es pot visi­tar al Museu Hya­cinthe Rigaud de Per­pinyà fins al 3 de novem­bre, con­fronta els dos escul­tors més influ­ents del segle XX, que es van obser­var, pel que sem­bla, a distància però res­pecte, i sobre­tot dues mane­res d’abor­dar el cos: com a carn o com a estruc­tura. Queda clar quin dels dos models va aca­bar sent més fecund per a l’art de l’ave­nir. La com­pa­ració entre aquests dos mes­tres es plan­teja per mitjà d’unes dua­li­tats tan didàcti­ques com atre­vi­des, com ara posar de cos­tat el recon­cen­trat El pen­sa­dor (1903) de Rodin i la Medi­terrània (1905) de Mai­llol, que repre­senta la mera­ve­llosa sub­versió d’una dona que pensa i a sobre sense pati­ment, o el romàntic El petó (1885) a tocar del rapte pas­si­o­nal que el ros­se­llonès tras­lla­da­ria al relleu d’El desig (1907), o la Pomona (c. 1910) de Mai­llol, tota ofrena, enfront de l’Eva (1881) de Rodin, ple­gada pel tur­ment.

Comis­sa­ri­ada per Àlex Susanna, que va tenir cura de l’expo­sició de Mai­llol a la Pedrera, el 2009, i del Viatge a Grècia al Museu Marès, el 2015, junt amb Claire Muc­hir, direc­tora del Museu Rigaud, i Antoi­nette Le Nor­mand-Romain, con­ser­va­dora honorària del Museu Rodin, la visita a l’expo­sició és ine­lu­di­ble per com­pren­dre “la dramàtica aven­tura de l’escul­tura moderna”, tal com va ano­me­nar-la Joan Tei­xi­dor, en què Rodin encar­na­ria “la forma pre­ci­pi­tant-se a l’abisme”, i Mai­llol, “el retorn a la nor­ma­li­tat per­duda”.