“A Espanya tenim un problema d’identitat”

El novio de la muerte era un element molt important de la pel·lícula, per descomptat [Eduard Fernández encarna Millán-Astray, creador de la Legión], i hi volíem incloure també la Marxa reial, que és el nostre himne actual i mostrar que com que no tenim lletra, l’hem de taral·lejar. Aquest petit drama no ve de la guerra o la postguerra; durant la República ja es feien concursos per posar-li lletra. Sens dubte, la millor que hi ha és la que li va posar Joaquín Sabina. Volia mostrar aquest himne amb el qual no ens posem d’acord.

Si als Estats Units no representa cap conflicte mostrar la bandera nacional, perquè és el símbol de la unitat, en aquest país hi ha una amanida de banderes, i la bandera nacional genera de tot menys unitat. Se l’ha apropiat la dreta durant molts anys. Això va començar a canviar amb el mundial de futbol. Hem vist banderes penjades dels balcons, a Catalunya, Madrid... A Catalunya n’he vist de catalanes i també d’espanyoles fins i tot al mateix edifici; em pregunto com deuen ser les reunions de veïns. Simplement volia confrontar els espectadors amb els símbols nacionals, perquè en aquest país tenim un problema d’identitat.

Per mi, les connexions existeixen i no he hagut de forçar gaire la màquina. Quan vaig llegir que en aquell moment es discutia l’Estatut de Catalunya, el tema de les banderes... em vaig adonar que la pel·lícula tenia molt a veure amb la identitat, i tenia ganes d’explicar-ho.

No estem en la situació d’extrem total i de caos que es vivia en l’època de la pel·lícula, però hi ha prou indicis per pensar que certes coses s’estan repetint: polítiques portades a l’extrem, fanatisme en els discursos d’alguns polítics... I això m’inquieta, perquè si analitzes el passat i veus on va portar això, als nacionalismes extrems, a la desintegració d’Europa... No només té a veure amb Espanya, té a veure amb Europa i el món. És un període similar al que va desembocar en la Segona Guerra Mundial.

Som una generació que pensàvem que el tema de la Guerra Civil no ens tocava, però jo vaig acabar descobrint que el viatge d’anada i tornada de la meva família entre Espanya i Xile estava més marcat per la política i la Guerra Civil del que m’havia imaginat. La meva generació s’hi ha interessat perquè de sobte hem descobert que no en sabíem res, almenys en el meu cas, i moltes de les coses que estan aflorant ara venen de llavors. Canvies quatre noms i al final estàs parlant del mateix. És bo mirar enrere i conèixer el passat, tot i que segurament serà dolorós. Es va fer un procés de partir de zero, es va fer un reset perquè el país avancés i féssim una transició modèlica, però ja és hora que analitzem el nostre passat, sobretot per no repetir el pitjor de nosaltres mateixos.

Va ser com una bola de neu. Hi havia una cosa que desconeixia, que un senyor intel·lectual, gran, en un acte així, que es posa dempeus, parla i es compromet greument i és salvat per la mateixa dona de Francisco Franco... Era un gran moment cinematogràfic. Després, quan vaig estudiar el que havia passat al bàndol nacional, que Franco havia instal·lat el quarter a Salamanca i s’havien trobat, i totes les lluites de poder entre els generals, vaig pensar que hi havia més que una simple pel·lícula d’Unamuno.