El falsari

Quan vaig començar a lle­gir aquest recull de con­tes em va venir a la memòria que Toni Oren­sanz s'havia pen­jat a les espat­lles de Pere Cal­ders. No sé, li vaig ende­vi­nar una mena de rea­lisme màgic que sor­gia de les seves parau­les. A Car­li­cos i com­pa­nyia, la presència d'una pedra basàltica al mig del car­rer on tot­hom hi entre­pus­sava, la fei­nada que van tenir per extreure-la quan van pavi­men­tar el car­rer i el seu ori­gen incert m'han fet pen­sar en aquesta ads­cripció. El segon relat, on es rifa un xalet, des­truït després per una bomba llençada per un Junker ale­many durant la Guerra Civil espa­nyola, també m'hi ha fet pen­sar una mica.

Després he vist com aquesta pri­mera impressió s'anava esvaint i ocu­pava el seu lloc l'ombra de Jesús Mon­cada. Perquè Toni Oren­sanz par­teix de fets anecdòtics que tenen com a base uns tipus ben sin­gu­lars de Fal­set o la comarca del Pri­o­rat per bas­tir unes nar­ra­ci­ons que poden arri­bar a crear un mite local, igual que ho va fer Mon­cada amb Mequi­nensa. Té un toc d'ori­gi­na­li­tat en l'ús d'un llen­guatge viu, directe i popu­lar, amb apor­ta­ci­ons del par­lar occi­den­tal propi del Pri­o­rat.

El lli­bre pre­senta for­mats ben dife­rents en el con­junt dels relats. Des dels més face­ci­o­sos com el d'Eufrasi Ginesta amb el tòpic «Ara torno». I encara l'espe­ren... O els embo­lics de família a Cal Sentís i Los bar­bis, colla de Capçanes amants de la gresca i del vi. Fins als més com­ple­xos amb rere­fons històrics com és el cas de Fran­cesc Simó, Rabas­call, que explica el final de la vida mona­cal a Scala Dei després de la desa­mor­tit­zació de l'any 1835, Bona­ven­tura Dur­ruti o Nico­me­des Méndez, on es narra la història d'una exe­cució duta a terme al cas­tell de Fal­set.

Després n'hi ha uns quants que seguei­xen via­ranys diver­sos. Síntesi i duresa: Emili Sas­tre, capellà de Marçà que venia par­cel·les al cel. Dues històries de pre­go­ners de poble, que ana­ven per les can­to­na­des infor­mant els vila­tans de notícies d'interès gene­ral o donant ins­truc­ci­ons sobre el cap­te­ni­ment que havien de seguir els vila­tans. Los mixos, relat de l'estima que s'arriba a tenir als ani­mals de tre­ball caso­lans, en aquest cas a una mula. O la bre­ve­tat: «–On vas, Qui­met? –A fer un mos d'aigua i un trago de pa», que m'ha tor­nat a fer pen­sar en els con­tes breus de Cal­ders, des­pu­llat, però, de l'apa­rat màgic. Un cert grau de ten­dresa i ingenuïtat es mani­festa a Joan Fer­rer Caga­bit­llets, pagès gran, que de cop s'ha fet ric jugant a la borsa, o a Pere Mun­ta­ner, Mata­ca­valls sobre la con­dició dels con­cos, dels fadrins vells.

L'autor reïx en la des­cripció dels per­so­nat­ges i en la manera com els fa pen­sar, par­lar i actuar. Un cop lle­git el lli­bre, vaig veure l'entre­vista que li feia Natàlia Bor­bonès en l'espe­cial con­junt de l'Avui i El Punt del dia de Sant Jordi. Una de les res­pos­tes diu: «Quan vaig lle­gir Els con­tes de la mà esquerra de Mon­cada, fa uns anys, se'm van obrir els ulls (...) A cada poble es pot crear un ima­gi­nari mític.» I per fer-ho cal seguir el títol de la mateixa entre­vista: «Visc en un poble que ja no exis­teix.» Així, doncs, ja sabem la recepta. Que per molts anys escri­guis, Toni!