Un teatre massa narratiu

Mercè Rodo­reda és una veu indis­cu­ti­ble per des­criure la Bar­ce­lona del fran­quisme i els seus jar­dins. Tot i que va pro­var pun­tu­al­ment el tea­tre, han aca­bat tri­om­fant les ver­si­ons tea­trals de la novel·la La plaça del Dia­mant (que, de fet, abans va ser una grata sor­presa a la tele­visió). Paco Mir n’ha fet una versió massa nar­ra­tiva: perd l’opor­tu­ni­tat d’enten­dre i empa­tit­zar amb els altres pro­ta­go­nis­tes més enllà de la Natàlia/Colo­meta.

Mir res­pecta els per­so­nat­ges prin­ci­pals i il·lus­tra els espais (encara que amb una aus­te­ri­tat nota­ble). És tot un atre­vi­ment fer una nova versió d’aquesta acla­mada novel·la de Rodo­reda després de la versió que es va fer a la Sala Gran del TNC (amb mit­jans i espais a dojo), diri­gida per Toni Casa­res (2006). La versió més cele­brada d’aquest mun­tatge és la peça des­til·lada per Joan Ollé que va estre­nar al Borràs amb només tres Colo­me­tes (2008) i poste­ri­or­ment encara ho va fer amb una sola actriu (Lolita Flo­res, al Goya).

Aquesta versió deixa la pro­ta­go­nista a l’escena men­tre els seus com­panys d’escena es mouen contínua­ment, com si fos­sin una munió de coloms vol­tant pel ter­rat. L’amar­gor hi és en els moments del sal­fu­mant i de l’angoi­xant car­rera cap a la casa on va viure amb el Qui­met, pun­tu­al­ment. La Colo­meta madura demos­tra que hi pot haver sen­ti­ment a més de nar­ració en l’escena. Però pot­ser aquesta versió és massa benèvola amb la vida “de suro” de la Colo­meta que s’ha con­for­mat a viure amb el que li ha dei­xat el destí. Només fins al final es veu com ella, ja arra­co­nada als parcs, viu amb inten­si­tat i cele­bra la seva memòria, tot i els unts de dolor que ha acon­se­guit esban­dir.

La com­pa­nyia Eòlia està for­mada per intèrprets vin­cu­lats a aquesta escola supe­rior d’arts escèniques de Bar­ce­lona. En rea­li­tat, és com una rampa de sor­tida per donar a conèixer nous valors (no necessària­ment única­ment joves). Si, durant anys, el mateix Tea­tre Eòlia o, ante­ri­or­ment, el Ver­sus havien estat llocs de debut, ara s’han atre­vit a pre­sen­tar pro­ducció al Poli­o­rama (el curs pas­sat també van fer fun­ci­ons pun­tu­als d’aquest mun­tatge al Tea­tre Victòria). Per­su­a­dir és molt més com­pli­cat en una sala de gran afo­ra­ment, perquè es perd la inti­mi­tat. I la Colo­meta (i els seus com­panys de novel·la) la neces­sita.