Una remor de profunditat, que no interpel·la

Prat i Coll volia contraposar la Rambla dramatúrgica d’en Sagarra amb la memòria subjectiva dels espectadors. Per això era necessari que els personatges originals interactuessin molt més amb els fantasmes del nostre passat (que són, d’altra banda, el seu futur). Segurament haver deixat aquesta fusió en el moviment de les transicions o duplicant accions dels dos temps però donant preponderància a l’espai de Sagarra, fa que la riuada passi sorollosa i ben ordenada però sense esquitxar, sense emocionar com pretenia.

El mèrit de Jordi Prat i Coll a Els Jocs Florals de Canprosa va ser transgredir la cultura catalana, amb el ball d’envelat d’orquestra. Va fer llenya, amb intel·ligència, de totes les englantines d’or del segle XXI, com havia fet Santiago Rusiñol en la seva burgesia benestant de l’època. No és el cas d’aquest drama. El director repeteix posant a escena un text de Josep Maria de Sagarra (La fortuna de Sílvia, 2016) i insistint en un teatre txekhovià, el de les escenes íntimes que queden escapçades perquè arriba una tercera persona inoportunament.

Prat i Coll prova de sublimar la Rambla. Perquè, defensa, i és una bona idea, que cadascú la coneix i identifica per uns referents ben personals. Ell hi deixa transitar, com si fossin espectres, els antics ocellaires, els enllustradors de botes, els venedors de projectils amb llum... i una subtilíssima referència a l’atemptat del 17-A. Probablement és el que pertoca per no escapçar la trama dramàtica d’Antònia, aquesta florista xerrameca i generosa que enamora cràpules i s’enamora platònicament. No és fins al final que ella comprèn que l’únic amor vàlid és l’ingenu, el que no espera res a canvi. I ella comprèn que només és la mateixa Rambla la que pot redimir la seva soledat.

La forma de presentar la peça ensenya una Rambla prou despullada, amb uns plataners sempre pelats del 1864. Sagarra volia que els seus conciutadans es veiessin reflectits amb una època anterior. Prat i Coll manté el joc amb el vestuari (per bé que deixa els actors amb les sabates de carrer, amb la idea apuntada de jugar a fer teatre). També manté l’ús del vers que arriba directe, sense cansades cantarelles. La majoria dels personatges són plans. L’excepció és Antònia (Rosa Boladeras) i Ramon (Xavier Ripoll), que exposen les seves contradiccions i en surten malparats. Cal celebrar la normalitat amb què es veuen actors fent personatges femenins i viceversa, o s’incorporen actrius racialitzades sense cap necessitat dramatúrgica, com també feia amb les Sey Sisters a Canprosa.

L’Antònia té una germana bessona que és Doña Rosita la soltera, de Lorca (TNC, 2014). Si Joan Ollé va saber jugar amb la profunditat per copsar l’amargor final de la protagonista lorquiana, Prat i Coll la deixa més plana, consolant-se i sense escarafalls.