Repartir carbó

Jordi Duran, amb Carla Rovira, Marga Socias i Judit Vidiella, fa una dura acusació de la insuficient i acomodatícia política cultural de Catalunya. Ho fa amb un muntatge que vol ser radical, però que sona massa a queixa personal. Que necessita un cert distanciament i, sobretot, convertir el que denuncia en paradigma per al segle XXI: si el públic és una petita bombolla perquè la cultura només la gaudeixen els privilegiats, caldrà integrar tothom i fer escarni de la política d’aparador, massa proteccionista pel talent vell i desconfiada del nou.

El camí més adequat per dignificar una situació injusta és donar valor als punts febles de la cultura, i no clavar mossegada als poderosos. Perquè és massa fàcil i perquè, quasi segur, no és gens eficaç. El poder té la pell molt dura de les fuetades dels anteriors enfants terribles: des d’Albert Boadella fins a Albert Serra. La protesta es pot escoltar si ve des de baix de tot, perquè és el primer crit dels nous artistes. Però les veus que ja han madurat cal que plantegin (amb tota la mala llet que es vulgui) una proposta, una alternativa.

Jordi Duran ha estat director de Fira Tàrrega durant vuit anys. Ha estat un entusiasta en les situacions de més estretor econòmica del país. I ha permès descobrir noves veus i revitalitzar les arts del carrer (que havia quedat massa arraconat en la festa de les serpentines, un entreteniment molt sorollós però ben buit d’ànima). És un valor que la cultura, certament, no hauria de menystenir. Ara s’exposa amb agror. Com si denunciés haver caigut del cistell de les cireres. Que en el cas de la cultura catalana (el 0,7% del pressupost de la Generalitat, quan durant anys tothom diu que vol situar-lo al 2%) és un cistell ben galdós. La provocació del Pare Noel, del viatge pel purgatori, pel cel i per l’infern, és un viatge amb molt crit, però poca revolta.