Crítica
teatre
Núria Espert levita amb Lorca
Núria Espert es deixa acomboiar pels versos i els records de Lorca. Els que ell mateix destil·lava en cada poema o com a fórmula per amagar la seva timidesa natural. Espert, com Lorca deia el 1935, necessita que algú l’empenyi als escenaris. Li pesa la responsabilitat de tota una trajectòria. Però, un cop a les fustes, s’oblida de les obligacions i disfruta com aquella nena que va ser que llegia versos als petits escenaris dels ateneus. Jugant amb el seu record, confonent-lo amb les veus tràgiques i carregades de la pena andalusa gitana que descrivia Lorca a Romancero gitano (i esquitxant-lo també de rèpliques de Mariana Pineda, Bodas de sangre i Yerma) és com atrapa l’espectador durant els 60 minuts d’aquest recital.
Espert en té prou amb una filera de butaques i un petit guió, que amb prou feines llegeix. La il·luminació juga un món a part. En comptes de fixar les escenes recitades amb les viscudes amb una llum diferent, funcionen aleatòriament, alternant el vermell tràgic amb el blanc de lluna platejada, que s’il·lumina des de llums laterals i zenitals. L’actriu salta puntualment al català quan toca els seus records més vius, una capa més de lectura que es pot disfrutar en les funcions a Catalunya. Està prevista temporada al Romea aquest mes de gener.
Espert reviu els poemes, dialoga amb ella mateixa fent les diferents veus del vers. Però costa seguir-li tots els versos, tot i que potser tampoc importa en veure-la interpretar-los des d’una quietud absoluta o bellugant-se puntualment pel darrere de les butaques. Lluís Pasqual (com Espert) coneix molt bé Lorca i Espert. La coneixença de molts anys permet teixir una peça en què Espert es revela com una filla de la Xirgu (tot i que no es coneguessin) a partir de la baula del Lorca èpic. Els versos triats són de dones valentes, tràgiques, que proven de revoltar-se. Espert levita i entusiasma.