Cinema
Greta Fernández
Actriu
“Sara és una supervivent i una superheroïna”
Els marges de Barcelona no em queden tan lluny, però he tingut una vida molt diferent
Amb onze anys va aparèixer a Ficció, de Cesc Gay, compartint escena amb el seu pare, el també actor Eduard Fernández. A La hija de un ladrón tornen a treballar junts, i són pare i filla també a la ficció. Greta Fernández (Barcelona, 1995), protagonista absoluta del film, interpreta la filla d’un lladre, una jove mare de l’extraradi de Barcelona que puja sola el seu nadó, treballa en feines precàries, cuida el seu germà petit... Opera prima de Belén Fuentes, li va valer a Greta Fernández el premi a la millor actriu del passat Festival de Sant Sebastià, en un any en què també ha estrenat Elisa y Marcela, d’Isabel Coixet. Amb només 24 anys, tot un món de possibilitats s’obre al seu davant.
Creu que hi ha moltes ‘Sares’? Descriuen una realitat que està molt estesa?
Jo crec que n’hi ha moltíssimes. Qualsevol persona amb dos dits de front sabrà que hi ha moltes Sares a Barcelona i a tot arreu.
Els marges de la societat, aquesta perifèria de Barcelona on s’ambienta ‘La hija de un ladrón’, és un món que li queda molt lluny?
Els marges de Barcelona no em queden tan lluny. Per part del meu pare són una família més de classe mitjana, però per part de la meva mare, la meva àvia viu a Badalona i he anat molt a casa dels avis. La meva mare m’havia explicat històries de quan era més petita i la pel·lícula no em quedava tan lluny. Però he tingut una vida molt diferent de la Sara, mai he passat per un moment així, he viscut molt bé. De tota manera no he necessitat gaire feina de documentació per poder entendre el que està passant la Sara. La Belén [Belén Funes, la directora] sí que s’ha documentat moltíssim i jo estava bàsicament a les seves mans per fer el tipus de Sara que ella volia fer.
Com definiria la Sara? Diria que és una supervivent?
Sí, crec que és una supervivent i una superheroïna, que té molta força per tirar endavant, cosa que a mi de vegades també em fa falta. És increïble l’energia que té per tirar i tirar, sense parar en cap moment ni ensorrar-se, cosa que li podria passar a qualsevol en la seva situació.
No li sembla també una persona cuidadora, que sempre està tenint cura dels altres, i una dona molt sola?
Sí, té una mica aquest rol en la vida, en aquest sentit em sento molt identificada amb la Sara, jo soc una mica cuidadora del meu entorn. Ella se sent còmoda així, cuidant els altres i no deixant que la cuidin.
Fa una interpretació molt intensa, molt versemblant. Hi ha hagut alguna clau per abordar el personatge de Sara?
L’he fet amb molta preparació, amb molta ajuda de la Belén, i amb molt sentit comú. He intentat comprendre el que està passant, què passen les dones com la Sara, i cenyir-me el més possible a com elles viuen la seva vida. Buscava l’afinitat amb elles en la interpretació del cos, la mirada... Si tinc una virtut és que soc molt sensible i no em costava gaire.
La pel·lícula m’ha fet pensar en cinema social europeu com el dels germans Dardenne...
La Belén [Funes] em va dir que mirés la pel·lícula dels Dardenne Rosetta, i en veure-la, vaig entendre el que ella volia. Em va agradar molt el personatge de Rosetta, que no fos una pobreta noia. M’agrada aquest contrapunt, que sigui més real. Em va ajudar a entendre per on volia que anessin els trets.
Li agrada treballar en el cinema realista?
El cinema realista és el que més m’agrada, no sabria dir per què. També m’agrada Tim Burton, però m’agrada des de petita el cinema de silencis, menys parlat, amb pauses, moments visuals... No sabria dir per què, però m’emociona.
Treballar amb el seu pare, Eduard Fernández, suposava avantatges o inconvenients?
Tenir el meu pare era el més positiu per a tots, perquè és molt bon actor i donava al seu personatge un carisma que potser una altra interpretació no li hauria donat.
Li ha donat bons consells per a la seva carrera?
Sí, molt bons consells. M’ha ensenyat a tenir calma, paciència, a saber que de cop et pot anar bé i després pot no anar-hi, a tocar de peus a terra... I m’ha ajudat a saber les coses bones i les dolentes d’aquest món abans que jo les conegui.
Ha enllaçat pràcticament ‘Elisa y Marcela’ amb ‘La hija de un ladrón’. Té la sensació que està en el moment de la collita després d’anys de feina o ha estat més una qüestió de sort?
Jo crec que va ser un moment de sort, l’any passat vaig enllaçar dos papers protagonistes. Potser també és que havia de passar en aquell moment, i abans no estava preparada. A veure com va La hija de un ladrón. Encara queda molt camí per fer.
Com afecta un premi com el de millor actriu al Festival de Sant Sebastià? És una injecció d’ànims?
Fa molta il·lusió, perquè al final vol dir que la teva feina està agradant i l’esforç val le pena. Tot i que sense haver guanyat també hauria compensat. Potser el premi farà que la gent vagi a veure-la, seria meravellós, però com a actriu, fa il·lusió i poc més.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
«La hija de un ladrón»
Gènere: Drama
Direcció: Belén Funes.
Intèrprets: Greta Fernández, Eduard Fernández, Àlex Monner.
Valoració crítica:
[ep]
[ep]
[eb]
[eb]