Memòria d’un instant
Un Nadal per tu, Carola
Pocs mesos abans que la Carola morís, vam poder fer realitat un petit somni que ens havíem proposat des que vam anar a viure a la masia: posar un rellotge de sol a la façana. Essent territori vinyolià, no hi havia cap dubte. Vam escollir escriure-hi: “Tot és ara i res.”
Des d’aleshores, l’ombra del gnòmon, acompanyat d’un esgrafiat d’espiga, ha anat marcant les hores a casa, fidel i irredempt, puntual i egregi. Va passar la primavera i l’estiu, i som a les portes de Nadal. Ha arribat el moment temut.
“Tot és ara i res”, i Nadal ens torna aquestes memòries d’un instant viscut, dels anys feliços, de les hores tristes, de les alegries i dels desconsols. Cada Nadal la balança de les nostres emocions viu un sotrac que ens trasbalsa i que ens remou.
I sí, temia aquest moment, perquè per Nadal tot em porta a tu, Carola, tot s’hi reflecteix en tu. Nadal no és la memòria de cap instant, és la memòria de les nostres vides. I tu hi ets en cada figura de pessebre, en cada espelma encesa, en cada fotografia vella. Són tants i tants detalls!
Amb l’amic Jordi Cortada, per aquestes dates, acostumàvem a representar la lectura d’El Nadal que no vam tornar a casa, el llibre on vaig aplegar textos del primer Nadal d’exili, el 1939. Ho fèiem des de l’any 2010. Però aquest any no ho farem. Enguany no podria llegir la carta que Xavier Benguerel va publicar a l’exili a la seva mare –a qui no va tornar a veure mai més–: “No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d’aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn. Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s’està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l’aire, generós de tantes banderes –de les nostres banderes– que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança.”
I, tanmateix, no seria també trair-te no viure aquest Nadal com si tu tornessis a estar al portal, esperant-nos a tots sota el rellotge de sol, i tots correguéssim a abraçar-te per no perdre aquell instant de sentir altre cop el teu cos tebi, perquè la memòria d’aquell instant durés per sempre? Sí, viurem aquest Nadal per tu.
Avui, la meva nadala per tu i per tots vostès és el poema que va escriure Miquel Martí i Pol:
Potser Nadal.
“Potser Nadal és que tothom es digui / a si mateix i en veu molt baixa el nom / de cada cosa, mastegant els mots / amb molta cura, per tal de percebre’n / tot el sabor, tota la consistència. / Potser és reposar els ulls en els objectes / quotidians, per descobrir amb sorpresa / que ni sabem com són de tant mirar-los. / Potser és un sentiment, una tendresa / que s’empara de tot; potser un somriure / inesperat en una cantonada. / I potser és tot això i, a més, la força / per reprendre el camí de cada dia / quan el misteri s’ha esvanit, i tot / torna a ser trist, i llunyà, i difícil.”