L’ascensor cultural

La pros­pe­ri­tat d’una soci­e­tat es mesura per l’accés igua­li­tari de tots els ciu­ta­dans (tin­guin la renda que tin­guin) als drets de l’estat del benes­tar. Si al segle XX es con­si­de­rava clau la sani­tat i l’edu­cació, a par­tir del XXI cal inte­grar-hi la cul­tura, reclama el tinent d’alcalde de Cul­tura, Edu­cació i Ciència de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Joan Subi­rats. Amb aquest objec­tiu es va encar­re­gar el 2018 l’Enquesta de par­ti­ci­pació i neces­si­tats cul­tu­rals de Bar­ce­lona. Es va entre­vis­tar 1.650 per­so­nes de bar­ris de renda fami­liar dis­po­ni­ble (alta, mit­jana i baixa). Els resul­tats refor­cen les polítiques d’apro­pa­ment de la cul­tura als bar­ris i con­firma l’interès dels ciu­ta­dans per par­ti­ci­par més de la cul­tura legi­ti­mada (sigui assis­tint a museus o tea­tres) o con­vi­ven­cial (prac­ti­car esport, expli­car con­tes o anar a sales de ball, per exem­ple). Els veïns de bar­ris més rics con­su­mei­xen més cul­tura (lle­gir lli­bres, anar al cine, al tea­tre o con­certs) però els de classe mit­jana en prac­ti­quen més. Pel que fa a cul­tura no legi­ti­mada, con­vi­ven­cial, les ràtios s’equi­li­bren es vis­qui al barri on es vis­qui. Les clas­ses mit­ja­nes s’interes­sen més per la cul­tura per pro­gres­sar soci­al­ment.

L’estudi ha fugit del con­cepte cul­tura estàtic. I per això ha pro­pi­ciat que siguin els matei­xos ciu­ta­dans qui defi­nei­xin què és per a ells cul­tura. Per exem­ple, dema­nant tres espais per desen­vo­lu­par la vida cul­tu­ral. S’ha esta­blert el següent rànquing: cen­tre cívic, casal o ate­neu (45,3%); bibli­o­teca (45,1%); plaça o parc i platja (41,7%); tea­tre,o espais de con­cert (14%); equi­pa­ments espor­tius (11%). També ha apro­fun­dit en quina demanda fan de cul­tura: volen par­ti­ci­par-hi més i els impe­deix assis­tir a més acci­ons el preu, la llu­nya­nia al barri, pro­pos­tes que el moti­vin i tro­bar un grup amb qui com­par­tir la pre­ferència cul­tu­ral. Les per­so­nes que menys par­ti­ci­pen en la cul­tura ins­ti­tu­ci­o­nal (museus, tea­tres, cines...) mos­tren una major neces­si­tat. Com els afec­ta­ria el tan­ca­ment d’una bibli­o­teca o un cen­tre cívic? Men­tre que els entre­vis­tats de bar­ris pobres sumen un 6,7 l’afec­tació; als de zones de classe mit­jana té un valor de 5,6, i als rics, d’un 5,1. En canvi la per­cepció que afec­ta­ria el barri manté unes notes pro­pe­res al 8 per als tres grups. Si s’ana­lit­zen les dades per gèneres, es per­cep que les dones tenen major par­ti­ci­pació en enti­tats soci­als i els homes, en espor­ti­ves. Les dones tenen més difi­cul­tats per acce­dir a la cul­tura legi­ti­mada que els homes i els ho difi­culta bàsica­ment el preu i la llu­nya­nia.

Amb aquesta diagnosi, l’Ajun­ta­ment impul­sarà mesu­res per faci­li­tar-hi l’accés. D’entrada, avala la uni­fi­cació de les polítiques de Cul­tura i Edu­cació; tre­ba­llarà perquè s’apro­fi­tin més les ins­tal·laci­ons dis­tribuïdes per la ciu­tat (bibli­o­te­ques, cen­tres cívics, cen­tres d’ense­nya­ment), i farà polítiques perquè la gent inter­vin­gui més acti­va­ment en la cul­tura.