Esquerda

En Xavi és un idealista. Potser un dels pocs idealistes que queden en aquest món de merda on tot s’ha demacrat com el rostre d’un ionqui. Ell no ho sap, que és idealista, perquè l’adjectiu va deixar de fer-se servir fa lustres. En Xavi nota constantment el xoc amb el seu entorn. Se sent diferent, incomprès, malalt d’alguna cosa que no sap definir però que l’aboca a la depressió. Es medica des de fa vint anys amb un còctel d’antidepressius i ansiolítics. El psiquiatre n’hi augmenta la dosi a cada visita. En Xavi li fa cas, i actualment només és un enze que viu per fer alguna cosa mentre espera una mort segura que li pot baixar de qualsevol banda.

Quan l’any 2021 llegia com seria l’hipotètic futur del planeta, en Xavi no es creia res. Deia que tot allò eren exageracions sense fonament escrites per alarmistes amb ganes d’infondre pànic, i que era impossible que el món girés tan de pressa per espatllar-se d’una manera tan extrema. Que la cosa no podia ser tal com preveien alguns visionaris histriònics amb accés a la premsa i a la televisió, perquè la societat, en aquell 2021, ja no podia anar gaire més a pitjor. Però s’equivocava.

Ara, el 2050, el món és tot allò que en Xavi llegia el 2021 però portat a l’extrem, excepte amb allò dels cotxes voladors, que no ha passat mai ni passarà. Des que la ultradreta va accedir al poder a tot Europa, des que la negació de les llibertats individuals va portar adherit un llibertinatge desfermat per efecte rebot, el planeta Terra és un caos, un femer habitat per la depravació, la brutícia, la droga, les armes, les epidèmies, les agressions, l’odi, la venjança pública, el suïcidi i la depressió, els contagis, els robots, la disbauxa, les màscares antigàs, la mort del feminisme, les ETS, les violacions normalitzades i el Big Brother watching you every time.

En Xavi acaba de canviar de pis. El lloguer de l’antic habitatge se li feia insostenible i va decidir anar a una mena d’estudi de trenta metres quadrats prou ben distribuïts. Ell no ha tingut mai xarxes socials, pensa que tornen imbècil, xafarder i paranoic. Encara té un telèfon dels antics. El va trobar un dia en un pakistanès del barri. Durant un temps tampoc tindrà ordinador a casa, amb la qual cosa no accedirà a internet en cap moment. Des que els diaris van desaparèixer, en Xavi va decidir que eliminava la televisió. Cada dia, els telenotícies li xuclaven el cervell en dosis poc homeopàtiques, el manipulaven, li feien creure veritats sòlides que, en un altre canal i a la mateixa hora, eren contradites i fins i tot oposades. Aïllat del món, en Xavi comença a desfer les caixes de la mudança, aliè a la realitat exterior. A la seva manera, ja el contempla, el món. Coneix les vicissituds del seu país, que vol ser lliure i no pot, la voluntat insensata de posar rosaris als ovaris, la dictadura dels especuladors, els monarques rapinyaires o la sensació d’haver d’estar tothora a la barricada. I la censura. Actualment, et tanquen per respirar, si els ve de gust.

Fa lustres que en Xavi ha optat per rellegir els llibres que té a casa, els que va comprar abans de la decapitació radical del sector. I escolta música, el simulacre d’evasió que li enforteix les sinapsis i l’ajuda a passar les hores. Els llibres i les cançons són amor, un concepte que fa temps va esfumar-se per manca de pràctica. Ara tothom viu sol. Hi va haver un període, després de les ruptures familiars, que tot déu va anar a viure sol amb un animal de companyia. Però l’egoisme creixent de l’espècie va fer que hom s’adonés que una bestiola reclamava unes atencions que no estaven disposat a regalar. Ara, la gent viu i està sola. Sola amb la tecnologia. Sola amb la seva solitud. Es va començar a témer la multitud, i ara es té por de la solitud. El món és una cadena d’incapacitats emocionals amb el raciocini a la deriva. En Xavi té clar que, quan s’hagi instal·lat del tot, adoptarà un gat i li posarà un nom antic: Amor.