Viatge al meu interior

A París, quan se cele­bra­ven les reu­ni­ons d'artis­tes al cafè res­tau­rant El Cata­lan, l'acadèmia dels beve­dors, a prin­cipi del segle pas­sat, André Bre­ton, cap del grup sur­re­a­lista, va ser qui va donar vida al joc del Cadavre-exquís, a par­tir de la màgia de l'atzar i l'ocul­tació. Però mai la sang d'un poeta va fer bate­gar el vell cor del gran joc com ho ha fet la de Pedro Alba.

Vaig con­vo­car el poeta i can­tau­tor de Cer­da­nya Samu­e­lle Arba i el mag de la per­for­mance Pedro Alba per jugar un cop més al Cadavre-exquís. Tot ple­gat for­mava part d'un pro­jecte que ara es pre­senta sota el títol de Booom! Nadie se acor­dará de tu fugaz pre­sen­cia, i que inclou els manus­crits i un lli­bre de recent edició de Samu­e­lle titu­lat Viag­gio in me stresso (Viatge al meu inte­rior), de GDS Edi­zi­oni, amb poe­mes pre­mi­ats en diver­sos con­cur­sos a Itàlia, el qual m'he permès la lli­ber­tat d'uti­lit­zar per encapçalar aquest arti­cle. El cadavre-exquís és una con­dició per les mos­tres que esde­vin­dran a l'espai d'art del meu taller (Ros­selló Tàrraco) i que més enda­vant seran part d'un pro­jecte més ambiciós, com ja ho va ser en la seva ante­rior edició, ara fa set anys. En la pri­mera reunió, Pedro Alba va enre­gis­trar la con­versa que vam tenir al vol­tant de la taula i que ara, con­ver­tida en imatge, es pot veure en un lec­tor de DVD. Una fluc­tu­ant línia verd làser que es mou segons les modu­la­ci­ons de la veu i ten­deix a l'infi­nit; una síntesi de la per­for­mance que ja vaig poder veure a Bar­ce­lona, a la gale­ria Espai Motel, en la inau­gu­ració de l'expo­sició de pin­tura de Toni Navarro. Quan ja plegàvem, els vaig dir que la cosa havia anat prou bé, però que ens veuríem un altre dia, perquè a tot ple­gat li man­cava sang. Era, és clar, una manera d'espe­ro­nar-los, perquè la reunió havia estat molt pla­nera i exi­gia un cres­cendo emo­ci­o­nal. En la segona tro­bada ja vaig veure que els ànims esta­ven més ence­sos. Vaig dei­xar un paper ple­gat en tres sobre la taula, pot­ser en record al Cadavre que vam fer amb Rafael Bar­to­lozzi, ja fa temps, on el ter­cer espai va que­dar en blanc; o no, jo no tenia clar si par­ti­ci­par o res­tar en el meu paper de mes­tre de cerimònies, que és el que final­ment vaig fer. Samu­e­lle va començar a dibui­xar al cen­tre del paper un tau­ler d'escacs en blau ultra­mar i rosa fred, que en alguna cosa recorda el joc de l'oca, ja que en un dels qua­drants s'hi amaga la mort. Samu­e­lle va ocul­tar con­ve­ni­ent­ment el seu tre­ball, dei­xant-lo entre­veure al seu com­pany. Pedro Alba va aga­far un cúter i, sense pen­sar-s'ho dos cops, es va fer un parell de talls en un dit. estàvem esgar­ri­fats. I va començar a estam­par la seva empremta de sang sobre el paper. Després va xuclar la sang amb la seva ploma esti­logràfica i va escriure els Prin­ci­pis bàsics per rea­lit­zar un Cadàver-exqui­sit. El quasi cen­te­nari joc sur­re­a­lista pren embran­zida, revi­ta­lit­zat ara amb la trans­fusió de la sang anda­lusa de Pedro Alba i en el sub­til dibuix de Samu­e­lle Arba. Resta palès l'irre­mis­si­ble destí que Pedro Alba des­criu en el seu mani­fest: «Pri­mer exqui­sit, més tard cadàver.»