La partida d’escacs

Aca­ba­ria de cor­re­gir els tex­tos dels seus alum­nes i tru­ca­ria a cal veí per jugar la par­tida d’escacs de cada dimarts. Havia estat sos­pe­sant si, abans de les sis de la tarda, que era l’hora en què que­da­ven sem­pre, resul­tava gaire pru­dent cor­re­gir aque­lles redac­ci­ons que anava rebent al compte de cor­reu. Sovint els tex­tos dels alum­nes el posa­ven de mala llet. Com pot ser –es pre­gun­tava–, si això els ho he expli­cat cent cops! Aque­lla tarda, però, no hi va haver res, des d’un punt de vista gra­ma­ti­cal, que li encengués la sang. Al con­trari, dos dels errors que va esme­nar a la pan­ta­lla, fruit de la desídia dels alum­nes –que, amb comp­ta­des excep­ci­ons, no revi­sa­ven mai el text–, el van fer som­riure. En un cas, una noia de pri­mer de bat­xi­lle­rat, després d’expo­sar tot d’obvi­e­tats del seu dia a dia, aca­bava la redacció amb una frase per emmar­car: “Des que estem con­fi­ats a casa hem après a escol­tar.” En l’altre, un xicot de segon havia triat l’opció de comen­tar aquest afo­risme de Cio­ran: “La mort, quina des­honra! Con­ver­tir-se, de cop, en objecte...” El corol·lari del seu text no podia ser més con­tra­dic­tori, perquè es refe­ria a les “crues parau­les de Zio­ran [sic]” com un “espec­ta­cu­lar eufo­risme”.

De manera que aquell dimarts l’Eudald Arteche va tru­car a la porta d’en Bru Quin­tana d’allò més eufòric i con­fiat en les seves pos­si­bi­li­tats com a esca­quista. No ho reco­nei­xia sinó amb la boca petita i davant per­so­nes de la seva màxima con­fiança, però, d’ençà que el govern havia decre­tat l’estat d’alarma i obli­gat els ciu­ta­dans a no moure’s de casa, se sen­tia feliç. Els últims anys havia anat defu­gint les rela­ci­ons soci­als. A l’ins­ti­tut, com­plia amb rigor, però cada vegada supor­tava menys la xer­ra­meca incon­sis­tent, els crits i els tren­ding topics de la cana­lla. A mesura que s’anava fent vell, es tor­nava més feréstec. Per això, el con­fi­na­ment el feia sen­tir tan bé. No haver de par­lar amb ningú, tot el sant dia en silenci! Això sí, es com­pa­dia de tots aquells que patien. Dels malalts de coro­na­vi­rus, per des­comp­tat, i, sobre­tot, dels que no se’n sor­tien i ana­ven engros­sint, dia rere dia, la llarguíssima llista que amenaçava aquell lema tan càndid –essen­ci­al­ment estúpid, en la ter­mi­no­lo­gia de l’escèptic Arteche– que veies escrit arreu: “Tot anirà bé”. Se soli­da­rit­zava, també, amb els que ara tot­hom ano­me­nava sani­ta­ris (ell, quan sen­tia aquesta paraula, pen­sava en ins­tal·laci­ons blan­ques, llu­ents: vàters i piques).

Al seu veí, encara l’aguan­tava prou bé, perquè només es veien el dimarts, per a la par­tida d’escacs. Era un home de setanta i pocs anys, fibrós de carns i bru de nom i de pell. Juga­ven sem­pre a casa d’aquest. Abans de col·locar les peces damunt l’esca­quer, l’amfi­trió solia obse­quiar el con­vi­dat amb algun exer­cici gimnàstic impos­si­ble. Es man­te­nia en una forma física enve­ja­ble! També li ofe­ria un quinto. La par­tida durava entre tres quarts i una hora. A les set toca­des, l’Arteche tor­nava a ser al seu pis.

Va tru­car a cal veí. Res. Va acos­tar l’ore­lla a la porta: en Quin­tana, que havia estat pro­fes­sor d’edu­cació física en una escola de l’Opus, era una mica fan­tasma, però de por­tes endins es man­te­nia dis­cret i silenciós. Sol­ter empe­dreït, tenia un amic francès a Sit­ges, però no se li hau­ria acu­dit mai de la vida ficar-se’l dins de casa. Va tor­nar a tru­car. Feia dos anys que juga­ven a escacs cada set­mana, i, fora d’aque­lla tarda en què havien tallat la llum de tot el bloc durant tres hores, no havien fal­tat mai a la seva cita. Al ter­cer truc es va des­pa­ci­en­tar: “Bru, obre, sis­plau! Obreee!”, va dir, gai­rebé cri­dant. De sobte va pen­sar en l’edat del seu veí: ¿què: setanta-tres anys, setanta-cinc? Es con­ser­vava bé, però ja havia tras­pas­sat el llin­dar de la setan­tena. Li van venir al cap –tot bar­re­jat– Berg­man, el per­fum d’en Bru, Cio­ran... Picava a la porta, cada cop amb més força. Es va sen­tir mise­ra­ble: ¿com podia reconèixer que el con­fi­na­ment el feia feliç? Sem­blava que, en cosa de segons, comencés a enyo­rar el seu con­trin­cant. Fins i tot va ves­sar alguna llàgrima.

–Que em fotràs la porta a terra, ani­mal!–, va sen­tir que deia el seu veí, dar­rere seu. Ves­tia un xan­dall gris perla i duia una barra de pa a la mà. L’Eudald se’l va mirar de dalt a baix com qui fita un fan­tasma: era el pet bufat de sem­pre. Va tenir mol­tes ganes d’engra­par-lo pel coll, però se’n va estar.