91-Divoc

Men­tre bevien la cer­vesa en copa glaçada i escol­ta­ven la can­ta­re­lla dels entrants, l’ama­nida del dia, el con­somé al gust de no s’ente­nia què i el suc de tomata, van pes­car que a Anix la gent no tor­nava a casa. No podia estar sota d’un sos­tre.

–Què diu ara en Sey­naurc? Quina notícia!, i tot perquè passa a Anix!

–Deu ser per no tro­bar-se amb la dona, els nens i els avis..., com jo, tu!

Dinen, xer­ren, es pas­sen fotos dels matei­xos llocs que tots han foto­gra­fiat i, ja de tor­nada i mig endor­mis­cats, i sense haver pres un cigaló, tot i el rum-rum del motor sen­ten a 1Car un galli­mar­sot que feia veu de nen:

–Sépalc, això vindrà cap aquí, mira que els sose­nix fa temps que ens fan la invasió sub­til.

–Calla, vai­let, i deixa par­lar els grans. Que ara toca­rem un tema impor­tant: el hàmster!–, i el con­duc­tor tirava cap a la cuneta de tant en tant, perquè el copi­lot només feia que mirar el What­sapp i no el dis­treia i no el treia de l’ennu­vo­lada que tenia sobre les celles.

A Anix, al començament no n’havien fet gaire cas, però. Fins que van veure que, si no es podia entrar a boti­gues, tallers, fàbri­ques, trans­port públic o pri­vat... l’eco­no­mia s’ensor­rava! Van pro­var de dur les màqui­nes, els portàtils, les eines de qual­se­vol ofici als novells sen­se­sos­tre, i va pas­sar que la malura encara es va esten­dre més. Si la maquinària havia estat a dins no podia anar a fora sense més ni més. Eines i màqui­nes havien de pas­sar una qua­ran­tena o fer-se’n de noves sense que mai un sos­tre les cobrís.

Van pas­sar qua­tre dies o catorze (segons quina emis­sora o TV escol­ta­ves) i la claus­trofòbica epidèmia es va escam­par. Al país que té forma de mitjó ja no sabien com fer la pasta en fogons impro­vi­sats a la vora del Duomo o dels canals, perquè ningú tra­ves­sava les por­tes de casa seva. Quan ho inten­ta­ven, d’entrar, sen­tien esgar­ri­fan­ces, la pell s’escros­to­nava alhora que la tem­pe­ra­tura anava bai­xant grau a grau fins a arri­bar a l’estat de con­ge­lació després que els sor­tis­sin per narius i boca cara­mells que s’enlai­ra­ven i que­ien com sage­tes que es cla­va­ven en qual­se­vol superfície tova.

–Si no poden entrar que es que­din a fora, s’aire­ja­ran, es posa­ran more­nos aviat i ja no fa tant de fred –xer­ro­ta­ja­ven els polítics i ter­tu­li­ans.

–El fut­bol es podrà jugar, oi?

Polítics al govern i a l’opo­sició, met­ges, famo­sos, fut­bo­lis­tes, epi­demiòlegs, doc­tors en home­o­pa­tia, tore­ros, per­so­nal sani­tari, Pmurt i Nitup, els de la Creu Roja i la Lluna també, tots hi esta­ven d’acord: tot­hom a viure sota les estre­lles! La claus­trofòbia era total i abso­luta: ni ten­des de cam­pa­nya podien fer ser­vir. A l’exte­rior la gent es podia refre­dar, però a dins les cases t’hi con­ge­la­ves. Les per­so­nes en edat de tre­ba­llar, sí que es que­da­ven sota teu­lada, eren els pri­mers que que­ien com mos­ques o, més ben dit, com blocs de gel. I no hi havia prou llits a la intempèrie ni sales d’ope­ra­ci­ons ni mede­ci­nes...

A Aynapse deien que eren gent de cul­tura medi­terrània, de car­rer, i que se’ls en fotia si s’hi havien de que­dar, que fer qua­tre cer­ve­ses i qua­tre tapes a les ter­ras­se­tes del bar era vida, que entrar a casa era morir-s’hi. I no van fer res: això de no haver de tre­ba­llar i de viure fora de casa... de pebrots! La seva gran con­tri­bució a la sal­vació de la huma­ni­tat va ser fer un tan­cat, Amefi (A Mi Espa­nya Futura Inter­na­ci­o­nal), on cada nit el per­so­nal sani­tari, sol­dats i muni­ci­pals, polítics i mig malalts balla­ven la conga, men­tre homes i dones en edat pro­duc­tiva s’extin­gien.

Els nens, en canvi, a fora revi­fa­ven. I tenien més ener­gia encara i els pares i avis super­vi­vents no sabien com can­sar-los, ni jugant a fut­bol ni a corda ni a sal­tar i parar, perquè els mòbils eren inser­vi­bles, els Ipads s’havien esquer­dat de tot arreu, ni tam­poc hi havia con­nexió a inter­net, i tots els estris s’ana­ven que­dant sense bate­ria perquè només els podien con­nec­tar al cul de les vaques. De les vaques i altres bèsties que, sense por, de pri­mer s’acos­ta­ven als humans que havien envaït el seu ter­ri­tori i, len­ta­ment al prin­cipi, i cada vegada amb més decisió, entra­ven a les cases des­ha­bi­ta­des i se les feien seves.

Fins que es van aca­bar les bir­res, es van posar ner­vi­o­sos i van començar a encen­dre fogue­res per ros­tir els pocs ani­ma­lets que veien fora de les cases, perquè cada vegada més bèsties eren més intel·ligents i feien més vida dins de les cases que a fora.

Només van sobre­viure avis, nens i els que havien lle­git Robin­son Crusoe.