“Tinc la sensació d’haver estat congelada com en Han Solo”

Sí. La dedicatòria la vaig fer abans de la pandèmia, però va ser premonitòria. Una setmana abans del confinament estàvem preparant la presentació i els llibres impresos van acabar guardats al magatzem. Fins que el dia 14 d’aquest mes per fi s’han posat a la venda. Tinc la sensació d’haver estat congelada com en Han Solo de La guerra de les galàxies.

Això mateix. Amb la reobertura de les llibreries, ara ja estem a punt per a la distribució i per a la campanya de promoció.

Sí, amb cita prèvia com si anessis a cal metge. Les escriptores necessitem el contacte amb els lectors i també amb els llibreters. Personament, soc reticent a abocar-ho tot als vídeos a les xarxes i totes aquestes coses. Haver d’imaginar qui hi ha a l’altra banda no és el mateix que fer-ho de manera presencial.

Les generacions espontànies acaba amb un casament, i el següent pas lògic era l’embaràs. Volia seguir aquesta aventura amb el mateix personatge i n’ha sortit una novel·la que fa un enfocament amb un toc de realisme màgic, tot i que em costa molt etiquetar-ho. Toco un tema que a vegades es tracta amb massa sucre i d’altres amb un punt de cinisme. Buscava un equilibri per parlar del que els passa a les mares, els rols que assumeixen. No m’agrada la masculinitat que per acció o per absència converteix les dones en reactives.

No he volgut mai com a autora caure en l’autocomplaença generacional, individual o de gènere. M’agrada sacsejar, segur que alguna dona s’ofendrà, i alguns homes que l’han llegida em diuen: “Ei, que nosaltres no ens passem pas tant.” Això sí, sempre distingint la frontera entre la ficció i la realitat. Que tractis certs temes socials no vol dir que l’autora s’estigui autobiografiant. La meva sogra, per exemple, no s’assembla en absolut a la del llibre.

Sí. M’agrada fer riure però amb un sentit. Aquesta vegada potser amb més mala llet que ironia.

Des del punt de vista dialèctic, presento un personatge femení que no parla amb els homes, que de fet parla amb ella mateixa, amb aquesta veu interior que li va explicant a què ha de renunciar per ser una bona mare. La solitud és la seva única companya.

Bàsicament, oblidem els moments dolents i volem recordar només la satisfacció del contacte amb la criatura, de la feina ben feta. La biologia és molt sàvia.

És el que sembla al principi, encara que no és ben bé així. En el fons tots els comportaments són interpretables i tothom té motius per fer el que fa. També volia remarcar que no sempre l’home ha de tenir el paper de dolent.

Combino la creació literària amb col·laboracions a la premsa. Ara m’han encarregat una altra novel·la, en aquest cas juvenil. És tot un repte que m’engresca, perquè no n’he fet mai cap, de novel·la juvenil. Em fa molta il·lusió tocar el tema fantàstic. Com quan vaig començar a escriure per primera vegada, que vaig sentir que estava intentant crear un univers nou. Tornar a començar, d’això es tracta sempre.