Llibres

MAR BOSCH

ESCRIPTORA, ACABA DE PUBLICAR LA SEVA NOVA NOVEL·LA, “LA DONA EFERVESCENT” (UNIVERS)

“Tinc la sensació d’haver estat congelada com en Han Solo”

L’autora de ‘Les generacions espontànies’ recupera a ‘La dona efervescent’ el personatge d’Eva i la converteix en una mare de bessons

A la dedi­catòria de la seva dar­rera novel·la, La dona efer­ves­cent (Uni­vers), Mar Bosch hi va escriure: “Ben­vol­gut Xevi, espero que t’arribi abans de la total des­feta efer­ves­cent.” I va arri­bar la des­feta, no només efer­ves­cent sinó direc­ta­ment incan­des­cent.

És com sen­tir el tret de sor­tida de la cursa i no poder moure ni un peu, això.
Sí. La dedi­catòria la vaig fer abans de la pandèmia, però va ser pre­mo­nitòria. Una set­mana abans del con­fi­na­ment estàvem pre­pa­rant la pre­sen­tació i els lli­bres impre­sos van aca­bar guar­dats al magat­zem. Fins que el dia 14 d’aquest mes per fi s’han posat a la venda. Tinc la sen­sació d’haver estat con­ge­lada com en Han Solo de La guerra de les galàxies.
Ha superat, doncs, el des­con­fi­na­ment del magat­zem.
Això mateix. Amb la reo­ber­tura de les lli­bre­ries, ara ja estem a punt per a la dis­tri­bució i per a la cam­pa­nya de pro­moció.
Això sí, els pri­mers dies a les lli­bre­ries, amb cita prèvia.
Sí, amb cita prèvia com si anes­sis a cal metge. Les escrip­to­res neces­si­tem el con­tacte amb els lec­tors i també amb els lli­bre­ters. Per­so­na­ment, soc reti­cent a abo­car-ho tot als vídeos a les xar­xes i totes aques­tes coses. Haver d’ima­gi­nar qui hi ha a l’altra banda no és el mateix que fer-ho de manera pre­sen­cial.
A ‘La dona efer­ves­cent’ recu­pera l’Eva, la pro­ta­go­nista de ‘Les gene­ra­ci­ons espontànies’. Aquesta vegada la pro­ta­go­nista no busca feina, és mare de bes­sons i afronta les angoi­xes de la mater­ni­tat.
Les gene­ra­ci­ons espontànies acaba amb un casa­ment, i el següent pas lògic era l’embaràs. Volia seguir aquesta aven­tura amb el mateix per­so­natge i n’ha sor­tit una novel·la que fa un enfo­ca­ment amb un toc de rea­lisme màgic, tot i que em costa molt eti­que­tar-ho. Toco un tema que a vega­des es tracta amb massa sucre i d’altres amb un punt de cinisme. Bus­cava un equi­li­bri per par­lar del que els passa a les mares, els rols que assu­mei­xen. No m’agrada la mas­cu­li­ni­tat que per acció o per absència con­ver­teix les dones en reac­ti­ves.
En parla sense caure mai en l’auto­com­plaença amb la con­dició feme­nina; al revés, com a autora sem­pre és un fibló potent. Aquesta és una marca de fàbrica.
No he vol­gut mai com a autora caure en l’auto­com­plaença gene­ra­ci­o­nal, indi­vi­dual o de gènere. M’agrada sac­se­jar, segur que alguna dona s’ofendrà, i alguns homes que l’han lle­gida em diuen: “Ei, que nosal­tres no ens pas­sem pas tant.” Això sí, sem­pre dis­tin­gint la fron­tera entre la ficció i la rea­li­tat. Que trac­tis certs temes soci­als no vol dir que l’autora s’esti­gui auto­bi­o­gra­fi­ant. La meva sogra, per exem­ple, no s’assem­bla en abso­lut a la del lli­bre.
En la novel·la ante­rior, ‘Vindràs amb mi després del diluvi’ (Peris­copi), va adop­tar un to més dramàtic. Ara torna al to més irònic i càustic.
Sí. M’agrada fer riure però amb un sen­tit. Aquesta vegada pot­ser amb més mala llet que iro­nia.
El marit marxa, la sogra es mor... És una novel·la sobre la soli­tud, també.
Des del punt de vista dialèctic, pre­sento un per­so­natge femení que no parla amb els homes, que de fet parla amb ella mateixa, amb aquesta veu inte­rior que li va expli­cant a què ha de renun­ciar per ser una bona mare. La soli­tud és la seva única com­pa­nya.
Vostè escriu: “Si les dones es tor­nen a que­dar emba­ras­sa­des és perquè obli­den el dolor del part.” Una frase molt dura.
Bàsica­ment, obli­dem els moments dolents i volem recor­dar només la satis­facció del con­tacte amb la cri­a­tura, de la feina ben feta. La bio­lo­gia és molt sàvia.
Tots els homes d’aquesta història des­a­pa­rei­xen, no només el marit.
És el que sem­bla al prin­cipi, encara que no és ben bé així. En el fons tots els com­por­ta­ments són inter­pre­ta­bles i tot­hom té motius per fer el que fa. També volia remar­car que no sem­pre l’home ha de tenir el paper de dolent.
D’ençà que va gua­nyar el Casero manté una pro­ducció a bon ritme. Amb quin pro­jecte futur?
Com­bino la cre­ació literària amb col·labo­ra­ci­ons a la premsa. Ara m’han encar­re­gat una altra novel·la, en aquest cas juve­nil. És tot un repte que m’engresca, perquè no n’he fet mai cap, de novel·la juve­nil. Em fa molta il·lusió tocar el tema fantàstic. Com quan vaig començar a escriure per pri­mera vegada, que vaig sen­tir que estava inten­tant crear un uni­vers nou. Tor­nar a començar, d’això es tracta sem­pre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia