Crònica
‘Bonhomia’: Cuyàs
“Elegant, respectuós. Observador. Culte. Presumit. Alegre i simpàtic. Ho convertia tot en especial”
Les previsions meteorològiques d’ahir, a Mataró, eren de pluja. Al final, però, hi va haver núvols voluptuosos i alguns de negres –de dol?–, abans que un sol estival s’imposés i aportés l’escalf natural en el comiat a Manuel Cuyàs. Un escalf que es va sumar a l’humà del centenar llarg de persones que van voler –i poder, malgrat els restrictius protocols d’higiene actual– retre un darrer homenatge al periodista i escriptor. Sense l’estat de pandèmia encara hauria estat un acte més multitudinari.
Al tanatori Cabré Junqueras s’hi van reunir familiars encapçalats per Núria Nogueras, esposa de Cuyàs, i els fills de tots dos, Manuel i Núria, amb els seus fills respectius, Salvador i Erill, de vuit i sis mesos. Per poc, però el net del pirata va poder conèixer els seus, de nets.
A més d’amics de la localitat, on Cuyàs era una personalitat coneguda i estimada, no hi van faltar el president Jordi Pujol –de qui Cuyàs va escriure la biografia–, polítics mataronins com Alícia Romero, escriptors com Rafel Nadal, editors com Josep Lluch, pintors com Josep M. Codina, a més d’una nodrida mostra del món del periodisme: Agustí Pons, Salvador Alsius, Xavier Graset, Saül Gordillo, Iu Forn, Joan Safont i, entre d’altres, una representació de companys i excompanys d’aquest diari, com ara Joan Vall Clara, Xevi Xirgo, Jordi Grau, Joan Ventura, Carles Ribera i Toni Brosa, entre una quinzena més de redactors que, en molts casos, van treballar a les ordres de Cuyàs quan va ser director de la delegació del Maresme d’El Punt Avui.
Quico Santiago, que va començar com a periodista amb Manuel Cuyàs, fa més de vint anys, va ser un dels encarregats de dedicar unes paraules a la memòria del finat. “Ell escoltava a tothom. Elegant, respectuós, amable. Culte. Presumit. Observador. Alegre i simpàtic, amb gairebé tothom. En Cuyàs ho convertia tot en especial i per això els seus escrits, a més de ser la crònica més precisa i acurada del món que ens ha tocat viure, han estat també escrits optimistes, positius i divertits que ens han volgut transmetre confiança i autoestima.”
Perquè, fidel a aquest tarannà, Manuel Cuyàs va estar fins al darrer instant mig confiat que se’n sortiria. Només mig, perquè també tocava de peus a terra i podia reblar la conversa amb “anirà bé i, en cas que no... bon vent”. En estar concentrat en el tractament, pendent del que tocava, no va poder respondre a totes les mostres d’afecte que va rebre per tota mena de mitjans, però sí que va ser conscient d’aquest fet. Fins i tot es va sentir una mica sorprès de ser tan estimat.
Al sepeli, a l’interior del recinte, hi van poder ser presents fins a 39 persones, el màxim permès. La resta va esperar fora el moment d’acomiadar el fèretre amb un llarg silenci dens i respectuós que va donar pas a una ovació encara més llarga i emotiva. Tothom duia un bonic recordatori a la mà, amb un retrat a ploma de Manuel Cuyàs quan tenia 33 anys, fet pel seu pare.
Les mascaretes, algunes de manufacturades tot i que la majoria quirúrgiques, van ser omnipresents, dificultant, en alguns casos, la identificació dels portadors. La distància va anar d’aquella manera, en general escassa. Ja se sap que als tanatoris, encara més a l’exterior, es formen grups i grupets que obeeixen coreografies incertes que intercanvien peces i creen nous dibuixos: un calidoscopi social. Era el moment de parar l’orella. Entre els molts elogis que es van poder sentir, Rafel Nadal va dir: “El terme bonhomia es va inventar per definir Manuel Cuyàs.” No cal dir res més. Sí, bon viatge i bona mar, mestre.