cultura

la crònica

Art efímer

L'any 69 estava de moda l'art con­cep­tual. Art & Lan­guage, en deia el seu cre­a­dor, Mic­hel Baldwin, i va obrir camins molt diver­sos, molts dels qual desem­bo­ca­ven en per­for­man­ces, actes cre­a­tius únics, efímers i sor­pre­nents, la vida dels quals només per­du­rava en el tes­ti­moni fotogràfic, en les fil­ma­ci­ons i en els tex­tos que altres cre­a­dors en sabien extreure. Sem­pre que­dava el dubte: on era l'art? En l'acció que es produïa davant l'espec­ta­dor per­plex? En els tes­ti­mo­nis que en que­da­ven? En la lite­ra­tura bar­roca i gai­rebé encrip­tada que des­til·laven els experts comen­ta­ris­tes?

L'any 69, el Col·legi d'Arqui­tec­tes de Bar­ce­lona va fer una aposta impor­tant. Con­vidà Joan Miró –que vivia el seu exili volun­tari allu­nyat del règim fran­quista– a expo­sar a la nova seu de la plaça de la Cate­dral. Miró, el otro, crec que va ser el títol que anun­ci­ava una antològica memo­ra­ble que aple­gava el trànsit del gran artista bar­ce­loní des dels seus ini­cis fins a la seva con­sa­gració uni­ver­sal. Joan Miró s'ho va rumiar força, però va accep­tar. A més, assumí el repte de pin­tar, com a reclam de la mos­tra, els grans vitralls de la planta baixa del col·legi, tre­ba­llant de cara al públic, al car­rer. Un gran espec­ta­cle. Gai­rebé una per­for­mance de pri­mera divisió. Els orga­nit­za­dors, d'acord amb el model, encar­re­ga­ren a Pere Por­ta­be­lla la fil­mació de l'esde­ve­ni­ment. Embo­lica que fa fort.

Por­ta­be­lla, que sem­pre està al cas dels vents que es mouen, va ado­nar-se aviat del caràcter con­cep­tual –pro­ba­ble­ment invo­lun­tari– de l'espec­ta­cle. Quan va par­lar amb Miró li pro­posà que, quan l'obra fos aca­bada, la des­truís públi­ca­ment. Això sí que seria una gran notícia d'abast mun­dial. Miró, que pro­ba­ble­ment encara tenia els seus dub­tes sobre l'opor­tu­ni­tat de fer una tasca de la qual se'n podia apro­piar el règim, va veure el cel obert. Des­trui­ria l'obra.

Jordi Gim­fer­rer va pre­gun­tar a la Fon­tana d'Or si no hau­ria estat més asse­nyat guar­dar el gran mural com una relíquia per gau­dir-ne tots ple­gats, just a sota dels esgra­fi­ats de Picasso. Por­ta­be­lla creu que no.

Jo vaig callar. Em va venir a la memòria aque­lla escena dels ini­cis de la guerra, quan un grup incon­tro­lat va entrar al palau del bisbe i va treure al car­rer tot el que hi va tro­bar –obres d'art, la major part– per cre­mar-ho. Algú, amb seny, va saber dir: «Nois, que tot això val molts diners.» I no es va cre­mar res. També vaig pen­sar en la Sagrada Família, que pot­ser peri­lla a causa del TGV. Amb els cri­te­ris con­cep­tu­als podríem pen­sar que ha està bé que cai­gui. La seva cons­trucció hau­ria estat una per­fo­mance extra­or­dinària. Art efímer. Només cal que algun Pere Por­ta­be­lla insigne en filmi els detalls. De lite­ra­tura per a la poste­ri­tat no ens en fal­ta­ria pas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia