Obra pòstuma de Simó

Li vaig dir que em feia mal el dit. Tinc pso­ri­asi a les mans, i de vega­des tinc alguna plaga. I li vaig dir cura’m. Ell em va aga­far la mà i em va fer un petó al lloc ado­lo­rit.

A la nit li vaig enviar un what­sapp, que deia: “Em torna a fer mal el dit”. No l’hi vaig enviar, en rea­li­tat. Ni tan sols teníem mòbil. Fa molt de temps, de tot allò. Però l’hi hagués enviat. I ell m’hau­ria con­tes­tat amb un som­riure, pot­ser una ria­lla.

Uns dies després li vaig pre­gun­tar si li podia olo­rar la cara, i va dir, bé, com vul­guis. Em va apar­tar quan la punta del nas, que res­pi­rava pau­sa­da­ment i goluda, li va arri­bar a la comis­sura dels lla­vis. Ho va fer com fugint, sense tacte. Un tret que era molt seu, sem­pre tímid i directe.

En un altre moment li vaig dir que el volia tas­tar, que seria només una lle­pa­deta al front, per veure si era salat com tot­hom o dolç pel color de sucre cre­mat de la seva pell. Va dir bé. El vaig lle­par amb tacte, just al mig del front, i vaig que­dar estu­pe­facta: mal­grat les apa­ren­ces era tan salat com qual­se­vol. Ho vaig dir a crits i ell reia. Es bur­lava de mi o creia de debò que soc tan ingènua?

Tan­ma­teix era difícil tocar-lo, en qual­se­vol sen­tit, perquè era esquerp i poc donat a efu­si­ons. O pot­ser jo li feia fàstic. Sí, devia ser això. És depri­ment que et tin­guin fàstic. Molt depri­ment.

De vega­des, i depe­nent del seu grau de cul­pa­bi­li­tat, se m’acos­tava. No tant com una pro­xi­mi­tat física, tot i que sovint m’abraçava cas­ta­ment, com qui abraça un germà, però al cap­da­vall s’hi acos­tava. Em curava les mans amb la meva pomada de la pso­ri­asi, i em feia la pedi­cura amb guants i la boca tapada. Em podia fer una manyaga a l’esquena, breu i una mica mal­des­tra, o un fre­ga­ment lleu­ger al genoll si tots dos érem asse­guts.

Un altre dia em vaig cre­mar la llen­gua amb un cafè massa calent. Al cap de poc arri­bava ell i li vaig dir:

–Em fa mal la llen­gua. Cura-me-la.

Va som­riure i va abai­xar el cap.

El molt podrit.

Tan­ma­teix, un dia va ser magnífic. A. i jo érem a Gine­bra, perquè jo tenia un congrés (en aque­lla època, jo col·labo­rava al Tele/eXpres, un diari de tarda que feia for­ro­lla entre els intel·lec­tu­als; jo vaig tenir la sort que m’hi envi­es­sin, tot i ser una col·labo­ra­dora externa i fugaç) i ell em va acom­pa­nyar. A l’hotel, òbvi­a­ment, teníem habi­ta­ci­ons dife­rents. Doncs bé, una nit, quan ja havia pres la meva maleïda píndola de dor­mir –única manera de vèncer l’insomni– van picar a la porta; arros­se­gant els peus la vaig obrir i em va dir –i us juro que estava serè– que no tenia son i que tenia ganes de xer­rar una estona. Acabo de pren­dre la pas­ti­lla de dor­mir. Una esto­neta només. El vaig arros­se­gar al meu llit, doble, i em vaig acot­xar perquè el son m’abal­ti­ria un moment o un altre i ell xer­rava. No sé què havia vist a la ciu­tat que l’havia exci­tat. Ja veus. Jo sen­tia que les bro­mes del son m’ana­ven envaint, i ales­ho­res ell es va esti­rar al meu llit. No sols això, sinó que va aixe­car el llençol, es va des­calçar i s’hi va ficar a dins.

–Pobret –li vaig dir–. La teva amiga avui no està per xer­rar i tu em neces­si­tes.

Ni sé què em deia. Però li vaig aga­far el cap i el vaig dipo­si­tar sobre el meu pit mater­nal i li vaig ama­nya­gar les tem­ples i els cabells tan curts que por­tava –com un mili­tar, us ho juro, ai déus del cel!– i de mica en mica va anar callant. Ja no recordo res més. Quan em vaig des­per­tar estava ador­mit al meu cos­tat. Veges si algú ho veia què hi pen­sa­ria! I amb la gana que passo jo en silenci i amb resig­nació. Quan va obrir els ulls som­reia, com un nen entre­ma­liat, i em va dir:

–Ron­ques.

I tot seguit se’n va anar al·legant urgències urinàries i la neces­si­tat d’una dutxa.

–Això et passa –li vaig cri­dar quan ja ultra­pas­sava la porta de la cam­bra de l’hotel– perquè has dor­mit amb mi sense posar-te guants de goma i un tapa­bo­ques d’aquells que tens.

Vaig sen­tir una breu ria­lla en el pas­sadís i a l’hora d’esmor­zar era el de sem­pre. Ai.

Havíem dor­mit junts. I jo, que el desit­java tant, ron­cant com una tòtila. S’hau­ria dei­xat? Estava molt espo­nerós i ria­ller quan es va ficar al meu llit. Aquest home és, era, tot un mis­teri.

No va ser l’únic moment d’inti­mi­tat. N’hi va haver un altre de preciós. M’havia vin­gut a espe­rar al tren. Havíem fet un mos a l’estació i el pobre estava mor­tet de son. A la parada de l’autobús –aga­far taxi anava con­tra els seus prin­ci­pis– em va dir ai, reina, com t’he tro­bat a fal­tar! I va repen­jar el cap en la meva espat­lla. Jesús. Me l’hau­ria men­jat a petons. I ales­ho­res va dir: “Tu saps que t’estimo i jo sé que tu m’esti­mes a mi. Però no saps de quina manera. Ni tan sols ima­gi­nes com t’estimo jo a tu.” Era una decla­ració d’amor? No ho sé. Però l’endemà escri­via un poema en què expres­sava la meva immensa feli­ci­tat. Una feli­ci­tat que va durar fins que el vaig tor­nar a veure, perquè era l’A. de sem­pre, dis­tant i, això sí, ama­ble. Vaig escriure un segon poema en què dei­xa­tava el meu dolor i deia adeu a un miratge que s’havia esde­vin­gut en una parada d’autobús.

Per a ell, els diu­men­ges eren sagrats. No et podies comu­ni­car amb ell. Si li ho retre­ies, només aixe­cava el dit i et repe­tia, som­ri­ent i xiroi: els diu­men­ges són sagrats. Són meus i de ningú més. Suposo que els dedi­cava, tan net com era, a ren­tar-se la roba, a tallar-se les ungles, a afai­tar-se i a endreçar la seva casa, que ima­gino caòtica.

De vega­des em dei­xava repen­jar el cap sobre la seva espat­lla. Us ho ben juro: és el lloc més con­for­ta­ble del món. Se n’ana­ven els neguits, els pati­ments neda­ven entre sire­nes ama­bles mal­grat Ulis­ses, la fatiga era una invenció de fra­res inqui­si­to­ri­als. Si li ho deia, ell reia, com­pla­gut, suposo. Em sento a recer de tot, con­fes­sava jo, i ell reia, afa­la­gat, però havia de durar uns ins­tants, si no, em rebut­java, valga’m déu.

Desit­jar algú és un pati­ment per­petu. Si et diu alguna cosa, perquè et diu alguna cosa. Si no et diu res, perquè no et diu res. El desig és sang des­til·lada, és icor, la beguda per­versa dels déus que segre­guen els tumors i les pla­gues, és la man­cança tan­gi­ble, és res­pi­rar dins de l’aigua i és la febre de Mes­sa­lina i la seva insa­ci­a­ble sexu­a­li­tat, és sofri­ment i des­es­pe­rança. El desig et des­tru­eix el pen­sa­ment raci­o­nal i et fa fer pas­ses per­du­des com cri­a­tu­res aban­do­na­des enmig de vies fèrries i de xiu­lets de trens.

Com es calma el desig? Només pos­seint, apo­de­rant-se de l’altre –o l’altra–, i ales­ho­res esdevé fum i remor­di­ments. Totes les reli­gi­ons abju­ren del desig. I, tan­ma­teix, no seríem humans sense desig. Ser­veix per per­pe­tuar l’espècie? No ho sé. Sí que sé que l’únic òrgan exis­tent que ser­veix només per al desig és el clítoris. Negar-se al desig d’algú és un crim escan­dalós, per més que les fúries t’abra­cin els tur­mells i cri­din la teva dis­sort i la man­cança. I mal­grat això, ho fem cada dia. Quan tu n’ets la víctima, ela­bo­res una inci­vi­lit­zada ànsia de revenja, i t’aver­go­nyeix la teva con­ducta. Són molts segles de repri­mir el desig: un fet sagrat, ample, solemne i tri­bal que ens situa al món i al cor mateix de l’uni­vers…

La invenció; les noves idees; viure pen­sant. Això és ser humà. Amb una objecció: hi manca la fer­ti­li­tat. El desig.

És el desig secun­dari, pas­sat­ger, la crossa on ens repen­gem per cami­nar? O és un avenç de la mort? O el fet de no ali­men­tar-lo és negar-se a la vida?

És la Follia d’Erasme el gran esclat del desig? “Car vull demos­trar que ningú no pot acce­dir a l’egrègia savi­esa, la ciu­ta­de­lla de la feli­ci­tat, tal com ells l’ano­me­nen, sense el guiatge de la Follia.”

Un dia A. em va odiar. Vaig ser una estúpida i, men­tre par­lava per telèfon –ell que té tanta por de l’àgora, sens dubte jus­ti­fi­ca­da­ment–, jo vaig fer ria­lles i crits per enar­tar el seu inter­lo­cu­tor. I es va enfa­dar. Estava lívid i més quan jo vaig inten­tar excu­sar-me dient-li que no havia dema­nat permís per par­lar per telèfon estant acom­pa­nyat. Es va irri­tar tant que em volia dei­xar en aquell moment i esbor­rar el pas­sat i el futur i rabe­jar-se en les meves llàgri­mes, que no va fer cap intent per con­so­lar. Va ser un epi­sodi lleig i que encara ens aver­go­nyeix a tots dos. Vaig veure com fugia de mi i com me’n que­da­ven de bui­des les mans. I com l’enyo­rava encara abans de par­tir.

Epi­so­dis i epi­so­dis, en què sovin­te­ja­ven l’ale­gria i les ria­lles. Ell tenia talent, però les mani­lles de la seva cul­tura el tenien pres pels canells. Les meves mani­lles són més fle­xi­bles, una cosa que tant ens ha cos­tat d’obte­nir. I encara.

De vega­des el mirava, ja mort el desig, i el volia abraçar, com una ger­mana. El seu rebuig, cada cop més sub­til, era, però, evi­dent. Era ase­xuat? Perquè mai no tenia pare­lla ni sem­blava neces­si­tar els focs del sexe ni els jocs exci­tats del que diem amor.

L’amor exis­teix? O és l’exal­tació d’una neces­si­tat, i en defi­ni­tiva l’imperiós ata­visme de per­pe­tuar l’espècie? Després de l’exal­tació què queda? Amis­tat, mal­fiança? Com­pa­nyo­nia i, a la vellesa, neces­si­tat mútua?

El que sí que sé és que l’amor no és mai inno­cent. Romeu i Juli­eta han de morir a la ten­dra edat de catorze i dis­set anys perquè l’amor no es des­vet­lli i roman­gui al reialme platònic de la immor­ta­li­tat.

El temps va pas­sar i es va engo­lir el meu amic de color de cara­mel i de gust salat. Vaig tenir altres amics. Molts. Alguns d’íntims. D’altres ano­dins. El temps fruc­ti­fi­cava i, també, s’enduia d’un esbu­fec algu­nes joies.

El següent va ser B., el meu culte, pro­digiós B. Que produïa enveja i admi­ració, tot alhora, si és que amb­dues coses són sepa­ra­bles.

A mi no m’agra­dava, però escol­tar-lo era fas­ci­nant. Em tenia boca­ba­dada. No era un home atrac­tiu, però tenia un talent agu­sat i fèrtil, i li agra­dava tant par­lar! Par­lava tot­hora i no et podies per­dre res del que deia.

Hi havia lluna plena i jo la mirava i em deia que era un mar­bre rodó, fred i tacat i que tan­ma­teix havia tei­xit de fan­ta­sies tota la huma­ni­tat des dels seus orígens. Ales­ho­res se’m va acos­tar (jo repen­java els col­zes a l’ampit de la fines­tra i ell fumava, un tabac de pipa embo­li­cat mal­des­tra­ment en paper de fumar) i em va dir:

–Soc un sofista, saps? M’agrada aquest nom i no la vul­ga­ri­tat de la paraula savi. Avui, i ahir, veges com el temps es fa pla de tant en tant, els ense­nyen tur­men­to­ses futi­li­tats als nens perquè dis­pu­tin amb més tos­su­de­ria que una dona.

–Que una dona? Que t’has begut l’ente­ni­ment?

–Ai de mi! No soc política­ment cor­recte o com collons digueu de les fugi­des d’estudi que feu la majo­ria davant dels fets. Si els fets són des­a­gra­da­bles, poseu tant de sucre que ja no sabem ni de què par­lem.

–Esti­mat, les dones som un pro­ducte cul­tu­ral. I els homes també. Si som tos­su­des o no, busca-ho en la història.

–La història uni­ver­sal?

Reia amb el seu riure tre­molós i amb aquell matís de supe­ri­o­ri­tat que por­tava enquis­tada a l’ànima.

–Jo sem­pre dic –vaig repli­car– que hi ha una cul­tura de l’harem. On es for­men les nos­tres des­tre­ses i els nos­tres vicis. No per natura: per aquesta maleïda cul­tura de tenir les dones tan­ca­des, i esti­mu­lar, així, la vani­tat i la com­pe­ti­ti­vi­tat. L’enveja i el des­pres­tigi mutu.

–Ho con­taré arreu, que a tu, tan femi­nista, no t’agra­den les dones…

–No siguis estúpid, home! També hi ha la cul­tura del pati d’escola. On apre­neu a ser gallets i a ser bru­tals si convé, on el pit­jor insult és dir-li nena a algú i on mas­sa­creu els nens homo­se­xu­als.

–Ja ho he entès, no insis­tei­xis...

–Em faries un petó al dit? És que em fa mal...

–Ni jo soc ton pare ni crec que la saliva ali­ena tin­gui cap pro­pi­e­tat cura­tiva.

–Ets un raci­o­na­lista, oi?

–Exac­ta­ment.

–I el que m’has dit era d’Erasme, oi?

–Bravo. Comen­ces a apren­dre.

I ales­ho­res hi hagué xivarri al car­rer, i uns diguem-ne músics van començar a tocar ins­tru­ments barats i la gent cri­dava i sal­tava. Són els ritu­als de dis­sabte al ves­pre, quan fa bo. Vaig sen­tir ganes d’abraçar-lo però em vaig cap­te­nir, perquè el que de debò volia és que algú em fes un petó al dit i que jo em llepés golu­da­ment el petit ras­tre del petó i em sentís esto­vada i molla.

–Saps? Un pen­sa­ment que no pot ser traduït en parau­les, és un mal pen­sa­ment; unes parau­les que no poden ser traduïdes en acció, són unes males parau­les. Ho entens?

–Així doncs, la noesi i el neuma de la feno­me­no­lo­gia de Hus­serl són males parau­les?

–Exac­ta­ment. De vega­des pen­ses, tu.

El meu amic B. se sen­tia supe­rior a mi. De fet se sen­tia supe­rior a tot­hom. Ho era, a la seva manera. Tenia un cer­vell com­plex i deli­cat i una cul­tura alam­bi­nada i extensa. No, no era atrac­tiu. Però jo no podia pas­sar d’ell. I alhora em feia por. Una por atàvica a ser devo­rada per la seva robusta per­so­na­li­tat.

Quan no estàvem junts m’escri­via. I un dia em va dir que les seves car­tes eren un tre­sor, que en tingués cura. Era humi­li­ant, però mal­grat l’ado­ració que li pres­ta­ven tots els homes del seu entorn (de dones, no en tenia cap, excepte a mi), jo encara pre­ser­vava el dret a la meva indi­vi­du­a­li­tat (quina bovada acabo de dir!). Vull dir que em resis­tia a la sub­missió que el seu entorn li ator­gava.