La urbanització

El tren bala va conduir a tota velocitat Kas fins a la Urbanització, o el PECOR, Prototip Experimental de la Comunitat de Reconstrucció, on hi havia el Centre d’Estudi, una ciutat del demà avui, com l’anomenava Magnus. Un disseny radial i un nucli central pel qual passaven totes les vies i els mitjans de transport urbà. El tren bala unia la Urbanització amb la Fàbrica, i un tren càpsula, molt més ràpid, de propulsió electromagnètica a través d’un tub de buit, comunicava la Urbanització amb la City. A més, un sistema de cintes transportadores sense motor, també impulsades mitjançant força electromagnètica, unia el centre metropolità amb les àrees residencials exteriors i el Centre d’Estudi.

La Urbanització estava dissenyada per ser perfecta, combinava ciència i enginy per generar una experiència de felicitat i benestar en un espai de convivència i de serveis ben organitzat. S’innovava i es col·laborava amb empreses líders en educació, salut i la tecnologia, els anomenats patrocinadors, per assolir un nivell alt de vida.

Ningú no tenia cap terreny al PECOR perquè eren de Magnus, cada un dels residents eren inquilins i, per tant, tots havien de pagar-li una renda. A canvi, tots tenien feina. No hi havia jubilats perquè la feina anava canviant amb l’edat i depenent de les característiques de l’individu, i, en arribar als setanta anys, s’havien guanyat viatjar al Paradís, l’únic lloc de la Terra on encara existia la natura, ben igual que abans de la Reconstrucció, un lloc secret per preservar-lo, un lloc on tots desitjaven anar, on la felicitat era absoluta.

Tothom treballava i vivia sota les regles de Magnus i, per aquest privilegi, es pagava un lloguer i una renda mínima de likes. Els que no s’ho podien permetre, vivien i treballaven a la Fàbrica, com Kas i la seva mare.

El Centre d’Estudi era un complex impressionant, un entramat d’elements com ara l’alumini, el ciment i el vidre, cobert per una lleugera pèrgola d’enreixat d’acer que recorria i envoltava l’exterior. Evocava una estructura òssia, que es mantenia ingràvida a 500 metres sobre un llac artificial. Semblava una nau espacial. El nucli de l’edifici era ocupat per aules i laboratoris que es distribuïen al voltant de dos passadissos corbats. Un corredor porticat situat a la planta baixa envoltava tota l’estructura.

Quan Kas va entrar al Centre d’Estudi, tothom va observar les pantalles i la va assenyalar com si fos un espantall; li feien fotos, la gravaven… En un temps rècord, fins i tot van crear un mem que aviat es va fer viral. Ella caminava digna pels corredors com si no passés res.

—Com vas vestida? —li va preguntar Nicole, la seva millor amiga, mirant el seu rellotge intel·ligent, que tothom anomenava rein.

El rein de Nicole no tenia res a veure amb el de Kas, que era un model molt senzill de color blau fosc; el de l’amiga feia el doble, era blanc amb clapes de color blau elèctric, no pesava gens, tenia un programari d’última generació que reproduïa hologrames i estava connectat directament al seu cervell per no haver de donar-li cap ordre de veu.

—No preguntis —va respondre Kas sense parar de mirar el rein.

Era de mala educació mirar-se a la cara; es comunicaven mirant les pantalles. Només estava ben vist fer-ho amb la família, tot i que les famílies de la Urbanització i les de la City ja no es miraven mai; únicament ho feien les famílies de la Fàbrica.

I de cop va veure com li desapareixien 10 likes: era la penalització per no dur la roba del tercer dia de la setmana. Algú devia haver-ne informat: ser un bon ciutadà i vigilar l’ordre de totes les coses també feia guanyar likes. O potser l’algorisme de reconeixement de les càmeres l’havia delatada. Va arrufar les celles. Kas sempre anava justa de likes, i de diners també.

A Nicole la seguia el seu nou W-100, el més avançat del mercat. Quasi tots els alumnes anaven acompanyats dels seus robots; els feien d’assistents.

—No comprenc per què no portes Robbie —va dir Nicole. Ella mai no havia posat nom als seus robots; no li duraven prou per agafar-los estima.

—No em parlis de Robbie. Per culpa seva avui porto malament l’uniforme. A més, se li ha desajustat el rellotge!

—L’hauríeu de canviar. Hi ha models molt econòmics, o millor encara, us en puc donar un dels meus vells; sempre seran més nous i eficients que l’antigalla de Robbie.

—La mare no el deixa sortir de casa, diu que és de la família —li va dir Kas examinant la cara de l’amiga a la diminuta pantalla del rein. Li havia dolgut aquella observació, tot i que sabia que Nicole no ho havia fet amb mala intenció.

El robot de Nicole les va avisar que la professora estava a punt d’entrar. Tots es van alinear davant les butaques ergonòmiques, en silenci. A sobre de cada seient hi havia incorporada una pantalla que enfocava l’alumne, així els professors els observaven sense necessitat d’haver de mirar-los directament a la cara. A sota dels seients s’instal·laven els robots personals dels alumnes. El lloc de Robbie sempre era buit.

—Oh, quina meravella! Quantes criatures belles que hi ha aquí! Que n’és, de bella, la humanitat! Oh, món feliç, en el qual viu el nostre líder Magnus! —va exclamar la professora Alícia mostrant un ampli somriure, sense mirar cap alumne a la cara, contemplant fixament les pantalles repartides per tota la classe. Tenia el nas arromangat i els ulls penetrants, encara que no agressius. Tot i l’entusiasme, el seu rostre era inexpressiu.

Tots els alumnes van repetir les paraules alhora, observant la gran pantalla que presidia la classe, just a dalt de la professora, i que reflectia en un primer pla el seu somriure.

La professora Alícia va aixecar una mà amb expressió solemne i es van apagar els llums. De cop, davant seu va aparèixer la City, on vivia la classe alta, el sector directiu, el nucli en què es gestaven la planificació i l’organització. Els hologrames dels alts edificis de plàstic i metall lluminosos es repartien per tota la classe. Hi havia l’avinguda Central, que passava per sota de l’arc de la Reconstrucció de Magnus, l’Estadi de Magnus i al final de l’avinguda hi havia el Palau dels Fòrums Populars, amb una enorme cúpula de color blau cian, on Magnus feia els seus discursos davant una gran multitud i des d’on saludava la població cada dia.

—Farem la nostra estada de final de curs a la City!!! —La veu de la professora gairebé tremolava d’entusiasme.

I tots van aplaudir.

—A més, potser, només potser, aconseguirem una audiència amb el nostre gran líder Magnus. —Ara la seva veu havia adquirit un to confidencial i excitat.

L’alegria es va desfermar.

—Hem de ser prudents. El nostre líder és una persona molt ocupada. Només és una possibilitat. De seguida us passo les condicions econòmiques, els likes mínims necessaris i tots els extres per fer encara més meravellosa la vostra estada. Recordeu que amb uns quants likes més podeu reduir el preu monetari, si ho necessiteu.

Totes les mirades es van dirigir als reins.

—Gràcies, papi, ets el millor! —va exclamar Nicole.

El seu pare s’havia connectat ràpidament amb ella per dir-li que ja ho tenia tot pagat, amb tots els extres. Estava tan contenta que no va poder veure la cara de decepció de l’amiga.

—Què tens, Kas? —li va preguntar quan se’n va adonar.

—És impossible! Em calen 3.000 likes com a mínim per poder fer l’estada, més els necessaris per a la tarifa reduïda. No puc aconseguir tants likes i encara menys tants diners —es va queixar Kas, que veia com s’esfumava potser l’última possibilitat de la seva vida de visitar la City. Els habitants de la Fàbrica només la podien visitar amb un permís especial.

—De segur que la teva mare ho soluciona.

—No, no aniré mai a la City —es va lamentar abatuda Kas—. Potser —va dir a l’amiga, mirant-la fixament a la pantalla del rein— el teu pare em podria ajudar.

Nicole va estar a punt de mirar als ulls a Kas, tot i que no estava ben vist, però es va reprimir. Aquell suggeriment havia estat de molt mal gust; es mereixia un unlike. No es va molestar a respondre-li.

—A més, hem aconseguit un passi especial per poder visitar el Museu d’Art Magnus —va continuar la professora, evocant les meravelles de l’estada.

Tot d’una van desaparèixer els edificis, i els hologrames es van convertir en obres d’art.

—Magnus va salvaguardar totes les obres d’art d’abans de la Reconstrucció que va poder, i tan gran és la seva generositat que va voler que el poble en gaudís. En el seu origen eren estàtiques i lletges, i ell va manar convertir-les en aquests hologrames fantàstics en moviment, amb tots els colors del blau i del blanc, els colors de la felicitat. —La professora parlava amb gran rapidesa. Era evident que la seva professió li produïa un intens plaer—. Aquí en tenim un exemple —i va assenyalar un quadre—: La dona del somriure enigmàtic és considerada com l’obra d’art més famosa d’abans de la Reconstrucció. És d’un pintor desconegut que va fer servir una tècnica molt antiga anomenada esfumat; juga amb totes les gammes del blau i utilitza només unes pinzellades de blanc per donar lluminositat. La dona del quadre dirigeix la mirada lleugerament cap a l’esquerra, té un somriure enigmàtic, que, per un estrany efecte òptic, sembla desaparèixer quan l’espectador tracta de fixar-s’hi.

Aquesta última observació va cridar l’atenció dels alumnes, que van fixar la vista en l’holograma. I, de cop, la dona del quadre els va picar l’ullet, cosa que els va fer riure.

La professora Alícia va obrir els llums. La classe s’havia acabat.

—Aquesta és només una de les meravelles que podrem admirar en la nostra visita a la City. Ara ens farem una selfie de grup! —va exclamar la professora Alícia i el rein se li va desprendre del puny i es va enlairar fins a poder enquadrar tot el grup, somrient, i fer-los un munt de fotos.

La professora va observar totes les selfies i va arrufar les celles. Cap no era del seu grat.

—Un moment! Un moment! L’hem de repetir! Algú no està somrient! —va exclamar fent una veu infantil mentre mirava la pantalla de Kas.

—Ho sento —va dir ella amb el cap cot. No tenia ganes de somriure. Ella no podria anar a la City.

El rein de la professora va tornar a sortir volant. Kas va fer una ganyota que semblava un somriure. Ara sí: la professora va fer uns quants retocs a la foto i la va penjar a totes les xarxes socials.

—I no oblidem donar les gràcies a la Societat d’Educació Positiva Magnus i cia. Gràcies a ells és possible que us formem i que jo m’ho passi tan bé amb vosaltres.

—Gràcies! —van repetir tots alhora.

La pantalla més gran que presidia la classe va enfocar en primer pla la cara de la professora. De cop, el comptador dels seus likes es va disparar. Les classes també podien ser seguides per qualsevol ciutadà; sobretot les seguien els pares i els patrocinadors. La professora Alícia tenia molts seguidors.